Petroli, Puerto Banús i aspirines: l'altra capital històrica de l'economia catalana

ReusAl principi dels anys trenta del segle passat hi havia censats a la ciutat de Reus un total de 1.840 comerciants i industrials. Amb la població que tenia la capital del Baix Camp en aquella època, significava que un 13% del total de la població posseïa una petita indústria o comerç. És una dada que demostra el dinamisme empresarial de la ciutat i que retrata el periodista i escriptor Joan Antoni Domènech al llibre Noves històries empresarials de Reus.

Domènech continua explicant aventures empresarials reusenques des de mitjans del segle XIX fins a gairebé l’actualitat, després d'haver publicat fa un any un primer volum. En són una cinquantena en sectors tan diferents com el petrolífer, l’agroalimentari, el farmacèutic, la construcció, les grans infraestructures o el financer, algunes de les quals gairebé desconegudes fins ara. A més, s’atreveix a teoritzar en un primer capítol sobre les claus d’aquesta efervescència emprenedora a la capital del Baix Camp, que permet a empresaris locals i d'altres que hi arriben escriure històries empresarials d’èxit. Apunta l’autor que han estat les dificultats i l’esperit de superar-les les que han fet gran econòmicament Reus. Un exemple que destaca és l’eterna manca d’aigua, que ha portat els empresaris a cercar-ne per a les seves indústries i, ja fa més d’un segle, construir un pantà privat com és el de Riudecanyes.

Una altra dificultat que assenyala Domènech és de caràcter administratiu, pel fet de tenir Tarragona, la capital de la província, a només 13 quilòmetres, cosa que ha fet que la capital del Baix Camp se centrés en el desenvolupament econòmic. El periodista apunta a aquesta resiliència com el tret definitori de l’empresariat reusenc, com també la capacitat de transformació i l’adaptabilitat. En són exemples les inversions hoteleres a partir dels anys seixanta i més recentment les noves tecnologies, que agafen el testimoni del sector tèxtil o l’avícola. El mecenatge cultural de primer nivell també és una característica d’aquests empresaris, que doten la ciutat d’equipaments culturals, com el Teatre Fortuny, però també sanitaris, com l’Institut Pere Mata. Aquests en són alguns exemples:

Els Vilella, pioners en el refinament de petroli

La família dels Vilella va tenir molts fronts d’activitat des que el patriarca, Joan Vilella i Llauradó (1842-1894), va començar a comerciar amb la fruita seca i la farina. El 1879 va posar en marxa la societat Juan Vilella y Compañía, que va donar origen a un banc, la Banca Vilella, i una refineria d’olis minerals a Reus amb el nom de La Pensilvania, que produïa querosè, el combustible en aquella època de l’enllumenat públic. El seu fill, Joan Vilella Estivill (1878-1925), va crear una societat independent amb una vintena més d’accionistes de la capital del Baix Camp per explotar la refineria i la va traslladar a Tarragona, a prop del port. Els Vilella van establir un contracte de subministrament de petroli amb l’Standard Oil de John D. Rockefeller, l’empresa líder mundial del sector i un dels petroliers que portava el cru dels Estats Units a la refineria dels Vilella era el Ciudad de Reus, que entre els anys 1893 i 1910 almenys va fer divuit descàrregues. Va ser, probablement, el primer petrolier d'Espanya.

Amb la creació del monopoli estatal Campsa, els Vilella van entrar-hi d’accionistes i van encarregar-se del transport de petroli. Però els Vilella diversificaven negocis i van crear, entre més, la primera fàbrica de vidre a l’Estat, la Compañía de Automóviles La Hispania i la Compañía Reusense de Tranvías. Com a financers, amb la Banca Vilella, van impulsar els sectors agrícola i industrial de l’àrea de Reus. El banc va acabar sent venut, el 1969, al Banco de Vizcaya.

Els Recasens, financers i petroliers

Els germans Eduard i Francesc Recasens van ser uns destacats financers de Catalunya i de l’Estat durant les primeres dècades del segle passat. Amb el també reusenc Evarist Fàbregas van crear el Banc de Catalunya, que va arribar a ser el primer banc català en volum de dipòsits i el segon d'Espanya a obrir una sucursal a l’estranger, després del Banc de Bilbao. Van fer altres incursions internacionals, com el Crédito Nacional Peninsular y Americano (OLYPA), germen del Banco Exterior de España. La crisi del 1929, que va arribar dos anys després a Europa, va posar fi a aquest negoci. Els Recasens també van impulsar la companyia estatal Campsa durant la dictadura de Primo de Rivera i el 1929 van fundar la Compañía Española de Petróleos SA (Cepsa), la primera companyia petroliera privada espanyola. A través d’OLYPA, Francesc Recasens va obtenir una important concessió a Veneçuela per alimentar la refineria que va construir a Tenerife, la primera de l’Estat.

Miarnau, cinc generacions dedicades a les grans infraestructures

Tot i que els Miarnau són originaris de la localitat de Llardecans, al Segrià, aquesta família d’empresaris de la construcció va créixer a Reus, on es va establir el 1902. Des d’allí basteixen el que acabarà sent una multinacional que ha tingut un gran protagonisme en les infraestructures ferroviàries espanyoles, començant per la construcció de l’estació de la Sagrera, a Barcelona, fins a liderar les obres per al canvi automàtic de via en la unió de la xarxa ferroviària espanyola i l’europea el 1982. Van participar en la primera línia de l’AVE, amb més de 800 quilòmetres construïts. Però els Miarnau, ja com a multinacional Comsa, els trobem també en la cobertura de la línia fèrria del carrer Aragó, el primer cinturó de Ronda, el Macba, l’ampliació del Port de Tarragona i l’emblemàtic passeig Marítim de Salou. L’antiga casa d’estiueig de la família, coneguda com a Mas Miarnau, adquirida i remodelada per l’Ajuntament de Reus, va ser cedida per ser la seu del Centre d’Innovació i Formació Permanent de la Fundació Universitat Rovira i Virgili. Allí hi havia hagut el primer magatzem de ferro de la multinacional Comsa.

Boule, el gran exportador de vins

Després de la tríada que formen els Vilella, els Recasens i els Miarnau, l’autor del llibre situa Josep Boule (1822-1895) entre els cinc primers d’una mena de rànquing dels empresaris reusencs més reconeguts. El carrer on actualment hi ha la Cambra de Comerç de Reus porta el seu nom. D’origen francès i d’extracció molt humil, arriba a l’Estat amb un grup de treballadors que es dedicaven a talar boscos i serrar fusta i amb els estalvis crea un magatzem de fusta que creix molt de pressa i li permet entrar en el negoci del vi. Aconsegueix situar-se com un gran exportador, primer a França i la Gran Bretanya i després a Dinamarca, Suècia i Rússia, i es converteix en pioner i obre mercats al Brasil i l’Argentina. S’implica en altres empreses i compra terrenys i propietats, com l’edifici on ara hi ha el Teatre Fortuny. Quan es va morir, les necrològiques deien que havia exportat per valor de 100 milions de pessetes.

El gran constructor del franquisme

Josep Banús i Masdeu va néixer a la Masó (Alt Camp) el 1906, però als anys vint la seva família es va instal·lar a Reus. El seu pare, Isidre Banús, ja va desenvolupar una carrera important com a constructor i treballava en el sector de les obres públiques, adjudicant-se importants carreteres i trams de ferrocarril o l’estació de Canfranc (Osca) i també construint blocs de pisos a Madrid. El seu fill Josep va marxar a la capital espanyola, però va conservar domicili a Reus. Va construir part del Valle de los Caídos, els primers pisos de protecció oficial i barris madrilenys com el d'El Pilar. La seva obra de més anomenada va ser Puerto Banús, a Marbella, emmirallant-se en la marina de Canes. La bona relació amb Joan Miarniau, cunyat del seu germà gran, en Joan, va permetre l’entrada de capital per afrontar nous grans projectes com la urbanització Mirasierra a Madrid. Va ser un dels constructors de referència del règim franquista, però després de la mort del dictador l’imperi de Josep Banús va anar cap avall. Va morir el 1984 a Madrid.

La primera aspirina produïda l’Estat

D’industrials farmacèutics, n'hi va haver uns quants a Reus a cavall dels segles XIX i XX. Un dels més destacats va ser Antoni Serra Pàmies (1859-1929), que es va convertir en el primer industrial a produir l’aspirina a Espanya, als seus laboratoris de Reus. Va ser gràcies a un acord d’exclusivitat amb la multinacional Bayer, que va renunciar a la seva marca a l’estat en benefici de Serra Pàmies, que va registrar la marca i va ser, per exemple, el proveïdor en exclusiva d’aquest medicament a l’exèrcit espanyol fins al principi de la Guerra Civil. Nascut a Valls, Serra Pàmies va créixer a Reus, on va ser un dels pioners a industrialitzar productes farmacèutics a Espanya. Però també va obrir una altra línia de negoci, les aigües minerals, aprofitant el boom d’aquella època i va arribar a acords amb marques com Perrier i Evian.

La vinculació reusenca de les farinetes Blevit

Si parlem d’alimentació infantil, una de les marques més conegudes d'Espanya són les farinetes Blevit i la seva vinculació amb Reus és molt estreta. El màxim accionista d’Ordesa, la companyia que va llançar les populars farinetes, va ser l’empresari reusenc Francesc Cabré Cogul (1895-1977). La nissaga dels Cabré va començar en el tèxtil, però va fer incursions en altres sectors i el 1943 Francesc Cabré Cogul va ser una peça clau, com a màxim inversor, en la creació dels Laboratorios Ordesa amb un grup de metges i inversors de Tarragona. Es van instal·lar a Tamarit de Llitera (Aragó) i van produir farinetes lactades i productes farmacèutics en l’Espanya de la postguerra. El 1957 va registrar el famós nom de Blevit, dirigit a la venda al detall en farmàcies. A finals dels seixanta va vendre gairebé totes les accions d’Ordesa, que van acabar en mas dels propietaris de Nutrexpa, els fabricants del popular Cola-Cao.