El “rico catalán” que triomfava a Castella

El mateix dia que dotze homes fundaven el Barça ben a prop de la Rambla de Barcelona, al costat de la Rambla de Sabadell naixia un home destinat a destacar amb llum pròpia dins les lletres catalanes. En efecte, el 29 de novembre del 1899, sincrònicament amb el club blaugrana, venia al món Joan Oliver Sallarès, més conegut com a Pere Quart. El vallesà pertanyia a una família burgesa pels quatre costats: per part de mare descendia de Joan Sallarès i Pla (1845-1901), fabricant tèxtil de Sabadell, i per part de pare de Pere Turull i Sallent, que és el personatge de qui avui parlarem.

Quan Pere Turull va néixer, la seva família ja es dedicava a la fabricació de draps, un negoci que més tard va evolucionar cap a les activitats financeres i immobiliàries. La gran aportació del nostre protagonista va ser la introducció de màquines de vapor per mecanitzar la producció, que bàsicament era llanera, amb filatura i fabricació de teixits acabats. El vapor que va instal·lar al centre de Sabadell (1849) era conegut com Cal Lau i fornia d’energia la seva empresa, però també altres factories de la zona. Però si una cosa va marcar la seva vida va ser la prospecció de mercats exteriors per comprar llana en origen. Això va comportar que fes freqüents viatges a Castella, on va establir relacions molt interessants per al seu negoci i on va ser molt respectat. El fet d’esdevenir el principal proveïdor de llana dels fabricants de Sabadell va impulsar de manera decisiva el seu paper de banquer, perquè no només els proveïa la matèria primera, sinó que a més els finançava les operacions. Amb el pas del temps va estendre la xarxa comercial i va arribar a importar llana del Regne de Saxònia, d’una qualitat excel·lent. Un cop descoberts els atractius del comerç –que li van fer anar abandonant a poc a poc la fabricació– va ampliar els horitzons per dedicar-se també a la importació de farina, colorants i maquinària per a la indústria tèxtil. Per a això últim va buscar proveïdors a França i a Bèlgica, en concret a les ciutats de Rouen, Louviers, Lieja, Verviers, Lilla, Valenciennes i Elbeuf. També va arribar a comerciar directament amb el Nou Continent gràcies a l’adquisició d’un bergantí que li permetia fer aquesta ruta transoceànica (sobretot a l'Argentina, el Perú i Xile).

Com era habitual a l’època, a la seva activitat empresarial s’hi va unir de manera inseparable el seu paper a la política: com a membre del Partit Moderat va ser cinc vegades alcalde de Sabadell (el seu pare ja ho havia estat), a més de diputat a les Corts de Madrid en dues ocasions. També va ser oficial de la Milícia Nacional, un cos civil armat format arran de l’aprovació de la Constitució de Cadis (1812), on ell va prendre part a la dècada dels trenta, durant la Primera Guerra Carlina. Pel que fa a la seva implicació en la vida civil, va ser un dels fundadors de la Caixa d’Estalvis de Sabadell (1859) i del Cercle Sabadellès (1856), i també va crear l’Institut Industrial de Sabadell (1863). Aquesta última entitat no va tenir una vida gaire llarga, però, en canvi, la caixa va perpetuar-se fins a l’any 2010, quan va perdre la personalitat jurídica víctima de la crisi financera que havia esclatat un parell d’anys abans. També es va implicar en la construcció del primigeni Teatre Principal de Sabadell (1839) i la Casa de Beneficència (1854).

Que Turull era la referència dels castellans a Catalunya ho prova el fet que quan la reina Isabel II va visitar Sabadell (setembre del 1860) va dormir a casa de l’empresari català, que també era el principal prohom de la capital vallesana. Per cert, aquesta casa és avui el Museu d’Art de Sabadell. A Madrid l’anomenaven el rico catalán, per ser el principal comprador de la llana merina, procedent de l’ovella pròpia de Castella. Al final de la seva vida va concentrar els interessos en el sector immobiliari, de manera que es va convertir en el principal propietari de la comarca, només per sota de les grans fortunes de Barcelona.

Això sí, el seu amor per l’estalvi i per evitar l’ostentació era ben profund, fins al punt que el seu fill es queixava amargament (n’han quedat cartes que ho proven) que, malgrat tenir una gran fortuna, a casa només es menjaven cigrons. A banda del llegat que ja hem esmentat, el cognom Turull també té dedicades algunes vies públiques: un carrer a Sabadell i un passeig a Barcelona que, en aquest cas, honora el seu fill.