Entre el 2019 i el 2023 el nombre de persones migrants als països de l’OCDE ha augmentat gairebé un 30%. Es tracta, per tant, d’un fenomen global que ha estat particularment intens tant a Catalunya com al conjunt de l’Estat: tres de cada quatre llocs de treball creats entre el 2019 i el 2024 han estat ocupats per persones nascudes a l’estranger. Es calcula que el 31% de la població de Catalunya en edat de treballar i el 42% entre els 30 i els 44 anys han nascut fora d’Espanya, i que el 40% de la població infantil de Catalunya (entre 0 i 4 anys) té almenys un progenitor nascut a l’estranger. Estem davant d’un canvi estructural que reclama un debat informat i serè, confrontant les opinions amb els fets.
A més de global, és també un fenomen multidimensional, amb derivades socials, culturals, lingüístiques i econòmiques. Des d’una perspectiva econòmica s’ha acusat històricament els immigrants de treure els llocs de treball als nadius i de pressionar els salaris a la baixa. Aquests arguments estan desacreditats: parteixen de la base que hi ha un volum fix de treball a repartir –no és cert– i obvien el fet que majoritàriament els immigrants tendeixen a ocupar les feines que els nadius no volen. Actualment, els arguments econòmics més utilitzats contra la immigració són tres: el primer, que els immigrants reben en forma de prestacions públiques més del que aporten als ingressos de l’Estat; el segon, que representen un fre al creixement de la productivitat, i, finalment, que són responsables del fort augment dels preus de l’habitatge. Repassem-los un per un.
Respecte del primer argument, els treballadors estrangers estan més representats en les franges en edat de treballar que els nadius i, per tant, els primers anys són contribuents nets a la sanitat i les pensions. A llarg termini, en canvi, els immigrants també envelliran i, com a conseqüència, faran un ús més intensiu de la sanitat i cobraran les pensions que han meritat. Tenint en compte aquests efectes contraposats, els estudis que han analitzat l’impacte net de la immigració sobre la despesa pública a diferents països arriben a la conclusió que els immigrants menys qualificats aporten menys als ingressos del que reben en forma de prestacions al llarg del cicle vital, i al contrari en el cas dels més qualificats. Ara bé, la naturalesa redistributiva dels estats del benestar implica, a grans trets, que el 60% de la població amb menys renda és receptora neta de recursos, mentre que el 40% amb més renda és aportadora neta. I aquest resultat es reproduiria amb immigració o sense, com a resultat d’una fiscalitat progressiva dissenyada per reduir les desigualtats en la distribució de la renda.
Per altra banda, l’argument anterior no té en compte altres efectes econòmics netament positius associats amb la immigració. Per exemple, l’augment del mercat permet guanyar economies d’escala i facilita l’especialització dels que ja eren residents al país en tasques i activitats de més valor afegit, amb un impacte positiu sobre els ingressos públics. És a dir, nadius i estrangers arrelats al país passen a ocupar llocs més productius i més ben remunerats, a conseqüència del creixement econòmic que fan possible una part dels nouvinguts ocupant les posicions menys qualificades. Els estudis que tenen en compte aquests efectes col·laterals fan una valoració més positiva de l’impacte de la immigració sobre la hisenda pública.
Pel que fa a l’impacte de la immigració sobre la productivitat agregada dependrà del seu pes relatiu en sectors més o menys intensius en capital humà i tecnològic. És important destacar que la immigració és cada vegada més important per poder cobrir llocs de treball d’alta qualificació, tot i que continua sent majoritària en les ocupacions menys qualificades. També cal dir que, si es fan les coses bé, els fills dels treballadors immigrants menys qualificats d’avui seran els professionals qualificats de demà. El que no hauríem d’acceptar són les situacions d’explotació: cal pagar pels serveis i productes que consumim el que costen per assegurar un nivell de vida digne a aquells que els produeixen, vinguin d’on vinguin. Els llocs de treball amb una productivitat insuficient per garantir una remuneració d'acord amb aquest nivell mínim no haurien d’existir a la nostra societat.
Finalment, hi ha prou evidència comparativa a escala internacional per concloure que l’augment de la immigració ha estat un dels factors que han impulsat a l’alça els preus de l’habitatge en molts països darrerament. Ara bé, aquest no ha estat l’únic factor, ni tampoc el més important. La deficient regulació del sector, que dificulta l’ajustament de l’oferta a una demanda creixent, hi ha contribuït en grau més alt. De fet, l’augment de l’oferta d’habitatge els pròxims anys requerirà cobrir una part important del dèficit de força de treball especialitzada amb immigració; la qual cosa podria fer témer un efecte en espiral: necessitem immigrants per construir, que, al seu torn, demanaran més habitatge i faran necessària encara més immigració.
L’efecte espiral no és inevitable, però sí que hi haurà un efecte composició, amb la participació creixent dels immigrants en determinats sectors d’activitat. I aquest efecte composició és compatible amb una població total estacionària o que creix moderadament, mitjançant una planificació i una regulació adequades. La immigració és un repte que no podem ignorar, però també una oportunitat per prosperar col·lectivament. Per fer front al repte i aprofitar l’oportunitat caldrà mantenir la societat cohesionada al voltant d’uns valors bàsics compartits, més enllà del càlcul econòmic. La immigració ens transformarà profundament com a país, i hem d’aconseguir que sigui cap a millor.
