Guillem Estadella: “Tinc un compte en el qual cada mes intento posar entre 1.000 i 1.200 euros per estalviar"
L'humorista repassa la seva trajectòria i explica a l'Empreses la seva relació amb els diners
El primer record sobre els diners que té el còmic i humorista Guillem Estadella (Cunit, 1996) és comprant cromos quan sortia de l’escola i ingressant els diners que cobrava el seu pare al caixer de sota de casa. El còmic entra al món laboral treballant del que es volia dedicar: “Amb catorze anys vaig començar a fer ràdio, amb quinze vaig fer un grup de teatre i amb setze, monòlegs.”
“El meu primer bolo va ser a Canet de Mar i només arribar jo ja estava a menys 75 euros entre benzines i peatges. Me’n pagaven 50. O sigui, el primer cop que vaig guanyar diners va ser en negatiu”, explica Estadella. L’únic moment que no ha treballat fent humor va ser durant la pandèmia de la covid: “Vaig treballar en un MediaMarkt i és de les millors experiències que he tingut mai. M’ho passava teta. Quan veia algú al passadís dels carregadors m’ho prenia com un bolo, li deia «¿te echo un cable?»”. “No sé si és una desgràcia haver trobat ràpidament la meva passió, perquè no he pogut provar altres coses ni m'he pogut equivocar. M'hauria agradat molt haver treballat de cambrer un estiu amb un xiringuito i fer classes de repàs,” detalla el comediant.
Estadella també treballa al Versió RAC1 fent el programa Els Teloners. Assegura, però, que es guanya millor la vida fent espectacles arreu de Catalunya: “Jo puc arribar a guanyar amb un bolo el que guanyo en un mes a RAC1, amb el meu sou base sense comptar els plusos.” De fet, considera que el món de la comunicació és un sector molt precari: “Avui dia viure a Barcelona amb un sou d'un redactor de qualsevol diari digital o qualsevol ràdio que no sigui pública és molt complicat.” “Costa de desconnectar perquè vius enganxat a l’actualitat i crec que això s'ha de veure reflectit a la nòmina”, detalla. Així doncs, defensa que és una feina creativa i molt passional: “I amb la passió de vegades ens oblidem que ens estan enganyant”.
D’altra banda, per cobrar els espectacles és autònom: “Pagar l'IVA ha sigut una cosa que m'ha putejat molt i que em va costar molt d'entendre. Ningú t’asseu i t’explica com es fa una factura. Jo he tingut problemes amb hisenda, per no saber com funcionen les coses. I n'he après a base de multes.” “Han passat els anys i tinc una mica més de seny, i tinc una gestora que és una màquina”, remarca.
L’època que més ha patit econòmicament és quan es va independitzar a Barcelona, al voltant dels divuit anys: “Tenia calculades les actuacions que havia de fer al mes per poder pagar el lloguer, que era el meu principi bàsic”. Però no treballava a la ràdio encara i va acabar algun mes amb números vermells: “Tots tenim un banc central, que són els pares. Jo mai els he tornat els calés que m’han deixat.” I segueix: “Hi ha hagut mesos en els quals la meva dieta s'ha basat en menjar arròs i verdura”.
En termes econòmics, la seva gran frustració ara és el transport: “Jo un cotxe me l'he comprat a 20.000 euros i, després de tres anys, li he fet tants quilòmetres, li he fotut tanta canya, que ja l'he de canviar. Després, he accedit al rènting per al qual cada mes veus com 400 euros et diuen adeu”. “Anem amb cotxe perquè tenim un transport públic de merda. Estic content de pagar impostos, però m'agradaria veure que aquests impostos són al carrer”, afegeix. Actualment, l’humorista agafa el cotxe diàriament perquè viu a Cunit, on té un pis en propietat: “És l'herència en vida que m'han donat els meus pares, tinc la sort que només pago la meitat de la hipoteca.”
Per gestionar les finances personals, té tres comptes corrents: “Tinc un compte en què cada mes intento posar entre 1.000 i 1.200 euros per estalviar, amb un altre pago les despeses i tinc un últim compte en el qual rebo els ingressos.” De fet, assegura que fer-ho així ha sigut clau per aconseguir estabilitat econòmica i aprendre a estalviar. Considera que els diners s’han “d’invertir per generar-ne més”. En el seu cas, obrirà un negoci: “Estic mirant locals a Cunit per comprar-ne un i fer la meva oficina. I també voldria muntar una petita sala polivalent on fer classes de comèdia, exposicions i fins i tot muntar un estudi de pòdcasts per llogar”.
L’humorista assegura que ha complert un somni, guanyar-se la vida fent riure la gent, fent monòlegs i als mitjans de comunicació: “Si pogués viure d'això tota la vida, ja hi firmaria. La meva amfetamina és saber, per exemple, que el 17 i el 31 de maig pujaré a un cotxe i aniré al teatre Muntaner a fer un bolo.”
