Martí Melcion: “Compro coses bufones per donar sensació de casa al pis compartit”

L’il·lustrador de còmics Martí Melcion (Barcelona, 1995) s’ha criat en una família dedicada al món de l’ensenyament i la llengua catalana. Des de ben petit ja apuntava maneres: “Dibuixava molt i a més feia un estil bastant còmic. Recordo que una vegada vaig calcar els països d'Europa i els vaig posar cara, ulls i manetes. Els vaig fer una personalitat i als adults ja els feia molta gràcia”.

Melcion va començar a treballar acompanyat del seu avi a la fusteria familiar. Va estudiar cinematografia a l’Escac i quan va entrar al món laboral es va adonar que preferia apostar pel dibuix: “El moment crucial va ser quan vaig dir: «Deixo aquesta feina de direcció d’art i me'n vaig al buit total». Després és veritat que va venir la pandèmia de la covid-19 i em vaig estar menjant els mocs una bona temporada. Però anava fent, anava penjant vinyetes a Instagram que no em demanava ningú”. I, així, va guanyar renom i una posició dins el sector.

“Llavors vas combinant una feina de merda amb unes classes, amb un encàrrec que busca més el teu estil. I ara últimament, fa quasi dos anys, que sí que visc únicament dels còmics”. El millor de la seva feina és, assegura, "que arribi dilluns i no estar trist”: “No visc en aquesta dicotomia d’estar amargat fins que arriba el cap de setmana que pots sortir. M'agrada molt ser autònom perquè a mi les rutines m'amarguen profundament”, explica. “La pitjor part és que treballo a la meva habitació, aquí la taula i a darrere el llit”, explica l’artista. De fet, sovint li és difícil separar la vida personal de la professional.

Pel que fa a la remuneració, considera que el problema no és que la professió estigui mal pagada, sinó la fórmula en què l’has de fer com a autònom: “Si a tu et paguen 300 euros per un cartell i és el que després has de pagar a la quota d'autònoms, estàs fent una feina que cada mes se te'n va perquè tot el que guanyes ho has de pagar”.

De fet, l’il·lustrador apunta que sovint ha tingut problemes de tresoreria: “De vegades sé que d'aquí dos mesos tindré aquests diners, però ara no els tinc per poder pagar el que dec. Així que he hagut de demanar diners als meus pares. Després sempre els hi torno”. Aquesta assegura que és “la pitjor part de no tenir un sou regular cada mes”. “Per exemple, ara sí que tinc bastants diners al compte corrent, però, esclar, he de pagar 5.000 euros d'IVA i li he de pagar al meu col·laborador 6.000 euros més. Queden molt bé un temps uns bons numerets al compte, però quan veus que la cosa decau tant et desesperes una mica i és més difícil estalviar”. “El que també m'ha passat és que la gestora cobri l'IVA i em digui que li ha sortit que no hi ha prou diners al compte per fer-ho”, detalla l’artista.

En aquest sentit, no considera que és un malbaratador de diners: “No em compro gaire roba ni soc un consumista impulsiu, però no m’estic d’anar a sopar un dia o agafar un taxi de tornada”. I la millor inversió de diners la va fer apuntant-se al màster d’il·lustració: “Va ser bastant car. M’ho vaig pagar jo i encara estic pagant 100 euros cada mes”.

“Al món on vivim els pisos són tan cars que moltes vegades la precarietat no és els diners que cobres, sinó tot el que després has de pagar”, remarca el dibuixant. “Jo ara pago 370 euros de lloguer que ja ha pujat –abans pagava menys– i visc amb tres persones més. I, de fet, ens volien apujar el lloguer 500 euros a la renovació del contracte. És molt desesperant. Veig molt complicat anar-me'n a viure sol”. I fa quatre números ràpidament: “El mínim per a un pis serien 700 o 800 euros. I, si n’he de pagar 300 d'autònoms, serien 1.000 euros per només existir.” “Jo ara estic intentant que el meu pis sigui molt bonic encara que sigui compartit, miro de comprar coses bufones per donar-hi una sensació de casa”, explica.

Melcion destaca que viure el dia a dia és possible, però “estalviar i planificar-se un futur és molt complicat amb aquest tipus de feines”: “No sé quin banc em donaria una hipoteca. Realment fa ràbia que sigui tot tan incert. Fins i tot tenir fills és una idea molt abstracta de futur. Crec que el món està molt més pensat per entrar en una empresa a treballar i tenir un sou cada mes i així potser accedir a una hipoteca”, sentencia.