Tot el que he perdut com a empresària

Ja us vaig dir que soc groga (segons el test del psicòleg Carl Jung) i, com a bona groga, en un mal dia soc impulsiva, nerviosa i desorganitzada, de vegades una mica depressiva. I en dies així puc dir-vos una frase com aquesta: la vida és una llarga successió de pèrdues. Si més no, ho ha estat la meva ja llarga vida com a empresària.

No puc dir que no hagués perdut ja la innocència: amb 15 anys pensava que, com a éssers humans, la por i la mesquinesa dels nostres dimonis i les nostres misèries són el que marquen la major part de la nostra vida. Però aquestes baixes expectatives no fan que siguis immune a la decepció o que estiguis preparada per perdre les coses que més aprecies.

Els primers anys vaig perdre la meva vida personal, les meves aficions (crec que he anat tres cops al cinema en catorze anys com a empresària, quan abans podia anar-hi dos cops al mes, i de la lectura ni us en parlo) i el meu cutis fantàstic (per la manca de son). Després vaig perdre una mica del meu estómac quan vaig atrevir-me (massa tard, sí) a fer el primer acomiadament.

He perdut algun amic (no gaires, i no gaire amics), algun col·lega que respectava molt i molt de talent d’alt potencial. He perdut també una part de la meva empenta, de la meva valentia i de la meva creativitat, efectes de la combinació entre responsabilitat pel que pots perdre i l’esgotament de reinventar-se cada cert temps.

Però, sobretot, els darrers dos anys he perdut els components del nostre particular Dream Team, fins a quedar-me com en Gullit sense el Van Basten i el Rijkaard, amb una pilota als peus i no saber a qui passar-la.

Però, sabeu què? En aquesta vida d’empresària, que es podria definir com la d’algú que s’exposa a perdre, cada pèrdua és una oportunitat de victòria. I ara he guanyat el privilegi de jugar amb els cracsdel planter, el fitxatge internacional del mercat d’hivern i una nova visió del joc.

Nostàlgia? Només deu minuts, que hem d’aixecar un imperi.