Antoni Pont: "L'empresari no s'ha de ficar en política, malament qui només compta amb les subvencions"

ReusAntoni Pont (Tàrrega, 1934) rep l'ARA a casa seva, a Reus. Aquest matí ha fet una hora de gimnàs i no aparenta els quasi 91 anys que té. Envoltat de records i de fotografies de tota una vida (amb Henry Kissinger, George Bush pare, Joan Carles I, Joan Pau II, Felipe González, Bill Clinton, José María Aznar, Felip VI i Leo Messi, entre molts d'altres) repassa la seva trajectòria i la de l'empresa familiar, el gegant agroalimentari Borges, en una conversa en què insisteix en un punt: a la tercera generació de l'empresa, la seva, eren quatre els que manaven; ell només va ser president perquè era el més gran.

El seu avi va començar el negoci. Què va fer d'especial?

— Eren pagesos d'un poblet entre Tàrrega i Cervera que es diu Tordera. Es va casar amb la meva àvia, de Cervera, i va prendre la decisió de posar-se a comercialitzar. També voldria destacar la figura de la meva padrina, la Dolores Creus, la seva esposa, perquè va viure tot l'episodi de la Guerra Civil, va fer front a les dificultats que hi havia. Acabada la guerra, ella va estar al capdavant del triador de les dones. Va ser una avançada i va aconseguir que l'empresa no tanqués.

És cap als anys 50 que arriba una generació nova.

— El 1939 i el 1940, el meu pare i el meu oncle compren una extractora d'oli d'orujo i una fàbrica de sabó i posen en marxa una refineria d'oli i una trencadora nova d'ametlles. I el 1957, el 4 d'octubre, el dia que els russos posen en òrbita l'Sputnik, em posen en òrbita i em diuen "Nen, ara has acabat la carrera, tenim una fitxa per poder exportar, i en comptes de vendre les ametlles als exportadors de Reus, si t'espaviles a exportar-les, seguirem endavant".

En un acte recent va parlar amb molt d'afecte de professors seus a l'Iese. Hi ha gent que creu molt poc en les escoles de negoci, i hi ha gent que hi creu molt. Vostè què en pensa?

— Cadascú ha de conèixer les seves fortaleses i habilitats. Evidentment, crec en la labor de les escoles de negocis com a motors de pensament. Però, d'altra banda, és bàsica la formació pràctica i permanent.

Va parlar d'un professor que els preguntava "¿Usted tiene voluntad de hierro o de barro?", i que això el va portar a dutxar-se amb aigua freda.

— Era un professor, un hermano, quan estava a la residència dels jesuïtes. Per estimular-nos ens va posar aquest repte, perquè des del punt de vista saludable és molt aconsellable dutxar-se amb aigua freda. Això em va crear un costum. Mai m'he dutxat amb aigua calenta. No és cap mèrit, perquè el meu cos s'hi ha adaptat. És important rutinitzar.

També deia que la seguretat és una cosa que s'ha de defugir.

— A vegades volent analitzar moltes coses hi ha el risc que es creï la paràlisi de l'anàlisi. Et passa l'oportunitat. L'empresari ha de fer front als riscos.

En aquest mig segle que ha estat al capdavant de la companyia, assenyalaria algun moment de risc?

— Vam tenir la desgràcia de tenir uns incendis [a les fàbriques] molt importants. Un a Tàrrega i un a Reus. El de Reus va ser durant la campanya contra les importacions d'avellanes de Turquia, en què hi va haver queixes d'agricultors. Era un dia de molt de vent i es va incendiar un 40% de la fàbrica. Va ser un moment transcendental. Afortunadament el meu pare era molt previsor i ho tenia tot ben assegurat. Un assessor ens va suggerir que, en comptes de refer la fàbrica, invertíssim en promoció i màrqueting, i l'altra qüestió va ser si reconstruíem la fàbrica a Reus. Vam rebre moltíssimes ofertes de molts ajuntaments, fins i tot de dos presidents de comunitats, que ens deien que si volíem fer la fàbrica a la seva comunitat ens regalaven el terreny. Però vam negociar amb l'Ajuntament de Reus i vam reconstruir-la. Al cap de dos mesos, el príncep Felip ja va venir a inaugurar la fàbrica.

Citaria algun altre moment delicat?

— Quan hi va haver l'incendi de Tàrrega. Havíem de reconstruir l'extractora i al mateix temps s'hi feia la refineria. Ens havíem de decidir per l'una o l'altra, i al final ens vam decidir per les dues.

No és habitual que els lideratges compartits com el que van tenir vostès funcionin. Com s'ho van fer?

— Hi havia unes certes parcel·les d'activitat. Un estava a Tàrrega més amb la cosa industrial, l'altre estava amb els olis, la cosa comercial, i jo estava més concentrat en els fruits secs.

I si hi havia discrepàncies?

— Intentàvem pactar. No sempre era fàcil. És com els matrimonis, no? Hi ha d'haver reflexió, paciència i bona voluntat.

Els seus germans i el seu cosí van decidir deixar la gestió de l'empresa fora de la família.

— Les empreses familiars no són totes iguals. Però com a principi sí que n'hi ha un: el que té valor a l'empresa és la meritocràcia. A les empreses familiars hi ha el promotor, però no necessàriament els fills tenen les mateixes capacitats. El fill de Picasso no és necessàriament pintor. Si hi ha algun membre de la família que té capacitat empresarial, és un plus, però no sempre és així. Tots quatre vam intentar que els 14 de la quarta generació poguessin tenir un lloc de treball, amb unes cauteles (que no reportessin al seu pare, que estiguessin valorats segons el mercat). Teòricament molt bé, però som humans, i vam arribar a la conclusió que era millor que la família estigués al govern i la gestió la portessin els millors professionals. Perquè volem que l'empresa vagi el millor possible, que hi hagi uns dividends i que es creixi.

És molt poc habitual en una empresa que va per la quarta generació que el 100% de les accions siguin en el si de la família. Algun cop havien pensat a sortir a borsa?

— Sí, ho vam pensar quan vam desenvolupar l'activitat agrícola, que és a llarg termini. Inclús ho vam provar amb una fracció del grup. Ens hem mantingut independents, malgrat que hem pogut tenir oportunitats de compra, com totes les empreses que tinguin una certa rendibilitat, però sempre ens hem volgut mantenir sols.

Com ha vist canviar l'agricultura? Quina diferència veu en la relació amb el món agrícola pur, com a empresa agroalimentària, en aquests 50 anys?

— El més permanent, el que té més continuïtat a la vida econòmica, és el canvi. Pensem en l'Espanya rural de començaments del XX. La mecanització que s'ha produït al camp i a la indústria transformadora és una evolució enorme i cada vegada més gran. El canvi climàtic ja està influint en les collites, és un factor imprevisible i de risc.

Abans mencionava l'incendi de Reus. Des dels sindicats agrícoles sempre hi ha hagut una forta crítica contra Borges pels preus i per la importació de producte de fora de Catalunya i Espanya. ¿A què es deu aquesta crítica tan dura?

— El que dèiem del canvi. A Espanya veníem d'una autarquia en l'època franquista que havia permès que els italians guanyessin el mercat de l'oli quan aquí s'impedia exportar. Al moment que es va liberalitzar, es va desenvolupar de tal manera que inclús hi havia anys que la producció era insuficient i es va voler començar a importar. I va haver-hi problemes greus a Màlaga, perquè els agricultors andalusos no volien que s'importés. La demagògia agrícola, el fet d'anar en contra del progrés, de la liberalització, feia que s'extremessin aquestes mesures. El dolent de la pel·lícula era qui importava. No érem nosaltres sols. El que preteníem era que es liberalitzés, com després s'ha liberalitzat. Comprem oli a Tunísia, a Grècia, al Marroc; les ametlles a Califòrnia. Perquè el món, malgrat l'actual trumpisme, avui és un món amb globalització. Ara és normal, però al moment en què es trenca un statu quo de no importació, fa un mal a la producció local i s'extrema la queixa.

A nivell d'empresa espanyola, catalana o fins i tot mediterrània, quin futur veu el sector, sobretot de l'oli i de la fruita seca?

— En el moment que ve un savi americà i demostra científicament que la ingesta de la dieta mediterrània afavoreix la salut, dona protagonisme a tots aquests productes naturals. Espanya, per les seves condicions climatològiques, és adequada per a les oliveres i els fruits secs. Crec que hi ha un futur.

El preocupen Trump i els aranzels?

— Evidentment. Tot el que siguin traves per al lliure comerç és un encariment que pot dificultar les exportacions, els hàbits de consum i la rendibilitat. Som ciutadans del món i hem obert un període en què qui més en sàpiga més podrà tirar endavant.

Diu que s'ha de ser honrat fins i tot per egoisme. Expliqui'ns-ho.

— El meu pare era un gran empresari i ens va inculcar aquest esperit. Ell creia que ser seriós, complidor dels contractes, era vital. A la vida et semblarà que fent trampes et pots guanyar molt més bé la vida. Però a la curta o a la llarga, les coses se saben, com va passar amb l'oli de colza. Hi va haver uns temps en què les marques que es volien mantenir no contaminades perdien diners. Però aguantar, a la llarga, va ser profitós, perquè quan es va descobrir el frau les serioses van veure compensat tot l'esforç i les pèrdues. No solament es tracta de la tranquil·litat de dormir bé, sinó que inclús a la llarga també et compensa.

Tenim un problema de canvi climàtic. Quin missatge donaria a la gent?

— D'estar alerta i d'adaptar-se al canvi. Serà cada vegada més accelerat. És qüestió d'espavilar-se, d'investigació, de noves idees i d'afrontar el risc.

Citaria algun encert i algun error en la seva vida d'empresari?

— Evidentment, de fracassos n'he tingut. I crec que aquí a Espanya hi ha un excessiu càstig al fracàs. Si caus però et saps aixecar, tires endavant.

I d'encerts?

— Tenir sort amb el matrimoni. I tornar a la societat. És un aspecte que m'agrada, ja des d'estudiant, d'estar vinculat a l'Associació d'Estudiants Econòmics. Posar en marxa la Jove Cambra a Reus, el Rotary Club, la Fira de Mostres de Reus, organitzar el Reusencs de Fora Vila. Quan era director de la Fira de Mostres, vaig organitzar una trobada dels operadors mundials de fruits secs, i ja portem 42 anys organitzant congressos. Vam crear una entitat, l'INC, International Nut Council. Em van designar a mi president i vaig aconseguir que el secretariat permanent fos a Reus. Hi ha poques institucions mundials, a Espanya o a Catalunya, i aquesta la tenim aquí.

Com a empresari, s'ha sentit reconegut per la societat?

— Més que l'espera del reconeixement públic, que es pot produir o no, i que també genera enveja i situacions incòmodes, un ha d'estar content de si mateix, de mantenir els principis i de ser honest. Això és el que dona satisfacció.

Com a empresari català, com va viure els anys del Procés?

— L'empresari no es pot ficar en política, independentment que com a individu pugui tenir les seves idees. Ha de conviure amb els polítics de torn i comptar amb les seves pròpies forces. Malament qui només compta amb les subvencions.

¿Alguna vegada es va sentir forçat a explicar si era independentista o no?

— No.

Si fos president de la Generalitat, què canviaria de l'economia catalana?

— L'excessiva burocràcia és un fre enorme i una falta de competència que erosiona els resultats d'un país. I no és propi d'Espanya ni de Catalunya: n'hi ha un a l'Argentina que vol agafar la motoserra. I què hi ha al darrere? El conformisme. El fet que els funcionaris ho són de per vida, i si no tens competència, tendeixes a adormir-te. Les escoles de negoci espanyoles estan qualificades de les millors del món; a la universitat oficial, burocratitzada, els resultats no són tan positius. I hi ha un altre aspecte en el qual actuaria: l'actuació público-privada no està prou encarrilada al país.

De tots els personatges que ha conegut al llarg de la vida, hi ha algú que el marqués?

— Un dels meus ídols és el Valentí Fuster, el meu cardiòleg. Aquesta setmana passada he anat a Nova York per a la visita anual. Té un sentit pragmàtic de la vida molt positiu. I és una persona que no ho va tenir fàcil, però que cada dia s'aixeca a les 5 del matí i dedica 30 minuts a pensar. Un Isidre Fainé. La gent creativa: un Ferran Adrià, un Vicenç Ferrer, que, a part d'haver sigut jesuïta, creia en fer el bé de manera pragmàtica.