Des de principis d'any, amb la presa de possessió de la nova administració nord-americana, ens trobem que els EUA han augmentat els seus aranzels respecte de determinats països, i això no només és una resposta econòmica davant la situació de la balança de pagaments, sinó que també es fa ús d'aquesta eina per pressionar en altres qüestions (immigració, lluita contra les drogues, etc.).
Òbviament, per la intensitat i amplitud dels aranzels, els països afectats es veuran obligats també a donar una resposta proporcional. Per tant, trobem situacions d’acció i reacció de proporcions semblants que anul·len, en part, l'efecte buscat pel primer moviment. Així, no hi haurà una millora del nivell de comerç entre els dos països, sinó un empitjorament. També hi trobaríem l'efecte conjunt que aquestes mesures tenen sobre els països implicats, a més de sobre tercers: un país que tingui dificultats per l'encariment derivat de l'aranzel per vendre els seus productes als EUA pot col·locar-los en un altre mercat, com Europa, amb més oferta i baixades de preus.
El precedent del Crac del 29
Això és un clàssic que vam veure als anys 30 als països que van voler transferir a l'exterior aquesta pèrdua d'activitat i de major proteccionisme de la indústria nacional amb la política d’empobrir el veí. Això és el que es va fer amb les devaluacions competitives dels anys 30, després del Crac del 1929, quan cada país feia una devaluació de la seva moneda (o incrementava els aranzels) per preservar el mercat interior per als productors nacionals. Cal adonar-se, però, que la resta de països no estaven de braços plegats. I així, la resta de països es van veure arrossegats a un seguit de devaluacions competitives o augments dels aranzels que, com a resultat final, no van millorar la situació econòmica de cap país en particular: hi va haver una forta davallada del comerç internacional i de l’activitat arreu del món.
Culpabilitzar els de fora del que no hem volgut fer per millorar la nostra capacitat competitiva i de productivitat no és una eina que resolgui la qüestió, sinó que pot ser una estratègia que desencadeni un efecte bumerang. En definitiva, la realitat econòmica acaba sent un empitjorament del conjunt. Aquest és un altre exemple d'una qüestió que ja va tenir una gran rellevància mediàtica arran del Brexit. Cinc anys després s'ha vist que la conseqüència és ben bé la contrària de la que anunciaven les posicions aïllacionistes, i la realitat mostra un empitjorament de l’economia britànica.
Les estratègies cooperatives
Sabem que les estratègies cooperatives són les que funcionen millor, com ens ensenya el dilema del presoner. Aquest esquema es va aplicar després de la Segona Guerra Mundial, amb un nou esquema de la governança i de l'economia internacional i que va ser oposat al que havíem vist abans, amb tipus de canvi fixos –només movibles en circumstàncies de greus problemes de balança de pagaments–; una política d'alliberament i de reducció dels aranzels per afavorir el comerç internacional amb el GATT i, posteriorment, amb l'OMC. Aquest procés va derivar en la Unió Europea, amb procés d’integració econòmica interessant i de valor, malgrat que sovint era lenta de moviments. La idea era defugir la confrontació de determinades posicions populistes que després no aporten res a la realitat econòmica, i apostar per accions de caràcter cooperatiu i integrador que permetin nivells de més progrés.
Finalment, també cal fugir de posicions polítiques radicals, com ara propugnar una política contra el canvi climàtic extremadament exigent i que contrasti amb les altres que es fan arreu del món. No oblidem que podríem tenir un problema greu de competitivitat, d'una banda, i un problema d’agreujament d'aquest canvi climàtic d'una altra, perquè si exigim regulacions i impostos elevats a les empreses europees, com a conseqüència tindran dificultats per competir amb altres països amb normes menys exigents, cosa que disminuirà l'activitat econòmica europea i farà que els factors de contaminació empitjorin. De nou, una decisió política pot portar a una realitat molt pitjor que la situació que es volia evitar.
