La nit que va canviar la història del gegant dels neumàtics Michelin

Sovint, al llarg d’aquesta sèrie, hem destacat la figura d’emprenedors que van aconseguir deixar una empremta ben profunda a la cultura popular, ja fos a través d’un producte que es va transformar en genèric (és el cas de Bimbo, emprat com a sinònim de pa de motlle) o bé mitjançant la implantació d’un eslògan que quedés inserit de manera natural a la parla de les generacions posteriors (la multinacional L’Oréal, fundada per Eugène Schueller, en té un que n’és un bon exemple). En aquest sentit, no és cap secret que avui dia, i des de fa moltes dècades, el cognom Michelin forma part de l’idioma de manera inequívoca per referir-se a certes capes de greix que es formen a llocs determinats del cos humà. No entrarem en detalls, però sí que deixarem patent que aquesta expressió deriva d’un ninot que durant molts anys va ser la mascota d’aquest fabricant de neumàtics francès.

Que Édouard Michelin fos fill d’un pintor i gravador de gran prestigi, i que hagués estudiat a l’Escola de Belles Arts de París semblava que eren indicis suficients perquè mirés de provar sort en el món artístic, però per un canvi de plans sobtat quan encara no havia fet els trenta anys, es va veure obligat a tornar al seu Clermont-Ferrand natal per intentar posar ordre a l’empresa de la família de la mare, un fabricant de productes de cautxú per a l’agricultura que començava a fer aigües. Tant ell com el seu germà gran, André, es van posar mans a l’obra per redreçar la situació. Una nit del 1891 tot va canviar: un ciclista que havia punxat es va atansar a la fàbrica per demanar que li reparessin el neumàtic. El que Michelin es va trobar va ser un mecanisme molt difícil de desmuntar perquè el cautxú i la cambra d’aire estaven enganxats a la llanta mitjançant unes pestanyes de roba adherides de manera gairebé artesanal. Aquest sistema provocava que tant muntar com desmuntar la roda fos una tasca molt feixuga, i això el va fer pensar: calia que les rodes fossin desmuntables i que, a tot estirar, es pogués substituir la cambra en un quart d’hora. Una reflexió que canviaria el món.

Enfocat a buscar el neumàtic desmuntable, va posar la fàbrica a treballar en aquesta direcció, i al cap de pocs mesos ja tindrien la solució. Aquell mateix any van fer la prova de foc a la cursa ciclista París-Brest i el resultat va ser tot un èxit. Un cop testejat l’invent a les bicicletes, tres anys més tard van adaptar-lo als cotxes de cavalls i el 1895, a un automòbil experimental. L’impacte del neumàtic desmuntable en el món de l’automoció va ser total, perquè va permetre reduir en gran manera les vibracions que les rodes transmetien a la carrosseria i que el cautxú massís no era capaç d’esmorteir. Si abans de la innovació resultava inviable superar els vint-i-cinc quilòmetres per hora, en pocs anys d’aplicació es va arribar als cent.

L’emprenedor no es va aturar aquí, perquè encara abans de saltar de segle va decidir provar el seu invent a les rodes de ferro dels trens, amb la qual cosa va aconseguir no només reduir les vibracions dels vagons sinó que addicionalment va millorar, en gran manera, l’adherència als raïls. I després de les bicicletes, els carruatges, els automòbils i els trens, Michelin encara en volia més, i va mirar cap al cel. Poc després va instaurar la Copa Michelin d’Aviació, que va començar el 1908 amb un abundós premi en metàl·lic. Només havien passat cinc anys de l’invent dels germans Wright i Michelin ja va ser conscient del potencial militar que tenien aquells aparells. “El futur de França és a l’aire”, va profetitzar Michelin, i seguidament va posar en marxa la fabricació d’aeroplans. Poc després esclataria la Primera Guerra Mundial, en la qual les forces aèries tindrien un paper molt destacat i, en especial, els centenars de Breguet-Michelin que van bombardejar les posicions enemigues.

Al període d’entreguerres, Michelin ja era un dels fabricants de neumàtics més poderosos del món (tenia al voltant del 50% de la quota de mercat mundial) i, a més, era proveïdor de Citroën, una de les grans marques franceses d’automòbils. El 1934 la situació financera de Citroën era tan delicada que no van poder fer front als deutes amb Michelin i aquest es va quedar l’empresa, que va poder reflotar.

Històricament, sempre s’ha considerat que Michelin va ser un empresari paternalista que va impulsar polítiques de caràcter social a la companyia, però en els darrers anys s’han publicat informacions que el vinculen a pràctiques contràries al moviment obrer de la dècada dels anys vint, semblants al pistolerisme que es va viure a Catalunya en aquella mateixa època.

Avui dia la companyia que va crear Édouard Michelin té unes vendes pròximes als 30.000 milions d’euros, dona feina a 132.000 treballadors i absorbeix el 15% del mercat mundial del neumàtic. El màxim accionista de l’empresa (4,2%) és Mage-Invest, el hòlding inversor de la família fundadora.