La teoria del temps

Cada cop que formulo aquesta teoria em sento una mica com els homes grisos de Momo, l’obra mestra de Michael Ende i una de les metàfores més esfereïdores de la vida adulta. El cas és que crec que estem en una cosa que podríem anomenar l’economia del temps. Segurament és perquè soc (especialment des que vaig tenir la meravellosa idea de fer-me empresària) pobre en temps, però també perquè soc una atenta observadora dels missatges de les empreses. ¿No us heu adonat que sempre que ens regalen coses, que és molt sovint, el que volen realment és comprar les nostres dades o el nostre temps?

La televisió vol el nostre temps, la cultura i el comerç també volen el nostre temps, el mòbil que tenim a la butxaca vol el nostre temps... Fins i tot l’ARA, el vol. Si no dediquem temps a anar de botigues, no hi ha comerç; si no dediquem temps a viatjar, no hi ha turisme, i si no dediquem temps a l’esport, no hi ha gimnasos ni es venen bicicletes. Ara, però, la meva teoria del temps té una altra derivada (entra música de suspens): el covid ha fet que es congeli el temps i canviï completament el concepte que en tenim. No cal dir-ho, ja que tots ho hem viscut: el valor del temps ha pres una altra dimensió després d’estar tancats a casa tres mesos.

Però més enllà de la nostra dimensió com a ciutadans, aquesta teoria meva reduccionista també s’aplica a les empreses, que també hem viscut, esclar, un daltabaix a causa de la pandèmia. En el meu cas (i en molts d’altres) el covid-19 ha gairebé congelat els ingressos, però no ha passat el mateix amb les despeses (no amb totes) i això ens va portar a una situació en què l’únic que podíem fer les empreses és comprar temps per intentar sobreviure. Per sort, l’ICO i l’ICF han entrat en les nostres vides i ens han deixat un munt de diners (temps). Ara sembla que ens en donaran més: un any més, gairebé, dotze mesos que poden ser claus per al futur de la nostra economia.

Gràcies, homes grisos.