Aranzels per fer-nos més pobres
Aranzel és sinònim d’inflació. Un aranzel no és més que un impost a la importació de productes que s’ha de pagar a l’Agència Tributària. Per suposat, aquest aranzel se li suma al preu del producte i per tant, l’acabarà pagant el consumidor i no l’empresa, en la majoria de casos.
L’aranzel es fa servir com una excusa per millorar la competitivitat local i el progrés econòmic de la pròpia regió. Pensem en un exemple. Produir vi a Espanya costa 5€ l’ampolla. Produir-lo als EEUU en costa 8€. Si imposem un aranzel del 200% al producte europeu, l’ampolla valdrà 15€. Sigui com sigui, perd el consumidor: enlloc d’un preu de 5€, el més econòmic val ara 8€. Aquí es genera un dilema: el fet d'apostar per producció local compensa al consumidor la pèrdua de poder adquisitiu? I també cal tenir en compte l’efecte del tipus de canvi de la moneda: en només 9 dies, l’euro ha guanyat 5 cèntims respecte el dòlar.
¿I si, a més, Europa respon amb més aranzels com a contrapartida? Els productes que importem dels EUA també augmenten el seu preu, se’n reduirà el consum i per tant, les empreses americanes hauran d’acomiadar treballadors. Mentre que les grans ajustaran marges i se’n sortiran, tant les pimes locals com les estrangeres que depenguin del comerç internacional, seran les més afectades en tenir menys marge d’actuació. Com podem veure, l’efecte dels aranzels en l’economia en general és incert i la seva decisió d’implementació no respon més que a temes polítics sense una racionalitat econòmica real.
En resum, aquesta guerra comercial només implicarà més inflació i pèrdua de poder adquisitiu del consumidor, tant per als EEUU com per a nosaltres. Si durant tants anys ha funcionat tan bé el lliure comerç, no calia tocar-lo.
