Ser europeu no està tan malament

Aquesta setmana molts mitjans anaven plens de l’anunci de Facebook sobre la desactivació imminent del seu sistema de reconeixement facial. Com a cop d’efecte reputacional està prou bé, però no s’acaba d’entendre que la premsa d’aquí se n’hagi fet ressò, ja que la novetat no ens afecta: Facebook va renunciar el 2012 al reconeixement facial a Europa, perquè les autoritats irlandesa i alemanya de protecció de dades s’hi van oposar.

En la mateixa línia, s’ha destacat que a partir de l’any vinent els mòbils i els rellotges d’Apple podrien detectar que l’usuari ha patit un accident amb el seu vehicle i trucar automàticament als serveis d’emergència. És una bona mostra de les possibilitats dels sensors que portem tot el dia a sobre, però als ciutadans europeus ens arribarà tard i sense necessitat: des del 2018 tots els turismes nous que es venen aquí han de portar incorporat el sistema eCall, que fa exactament la mateixa funció.

Només són dos exemples dels avantatges que formar part de l’UE ens ha proporcionat. També cal recordar que el Reglament General de Protecció de Dades ha aconseguit parar els peus als gegants tecnològics ianquis i xinesos en la seva voracitat per les nostres dades personals, fins al punt que Europa marca ara la pauta global en aquest aspecte. No és per res que els de Silicon Valley són el grup de lobistes més ben finançat que hi ha ara a Brussel·les.

I què me’n dieu de la supressió dels suplements d’itinerància en l’ús del mòbil a la UE? Andrus Ansip, l’anterior comissari de Mercat Únic, ho considerava un dels grans èxits europeus. Els que viatgem ho tenim tan assumit que molta gent s’ha sorprès en saber que la mesura havia de caducar a mitjans del 2022. Afortunadament, el Parlament ja ha proposat que es mantingui 10 anys més.

Els avantatges de ser europeus no es limiten a la mamella dels fons de reconstrucció, que aquests ja sabem que acabaran beneficiant els de sempre.