Tecnologia

El sindicalista que es va infiltrar a Glovo (i ara ho explica en un llibre)

El delegat de CCOO a Valladolid, Raúl García Agudo, relata com va participar en un procés de selecció de ‘riders’

El delegat de CCOO a Valladolid, Raúl García Agudo
3 min

Gairebé cada matí, Raúl García Agudo esmorza al mateix bar de Valladolid, a pocs metres de la seu de CCOO a la ciutat, on treballa com a delegat provincial. És un d’aquells locals de barri tranquils, on els propietaris ja saben com es diuen els clients habituals i què demanaran abans que obrin la boca. Un dilluns de juny del 2019 el sindicalista va tornar a presenciar una escena que havia vist molts altres dies mentre prenia el cafè i l’entrepà amb una companya del sindicat.

Un noi d’uns 20 anys sortia de l’edifici del costat amb una motxilla groga de Glovo i deslligava una bicicleta agafada en un fanal del carrer. Portava una barba llarga i anava vestit amb un xandall fosc amb ratlles blanques. Però, a diferència d’altres vegades en què havia observat els repartidors des de la distància i amb total desconeixement de la seva situació laboral, aquest cop el va saludar. García Agudo s’hi va acostar i li va preguntar com era l’experiència de ser rider. Era el primer dia del noi com a missatger i just sortia de les oficines de l’empresa catalana a Valladolid. Quan va arribar al despatx, el delegat de CCOO va decidir apuntar-se a la plataforma per provar directament aquesta feina. Amb aquesta escena arrenca la història d’un sindicalista que va decidir entrar dins de Glovo per conèixer com funciona l’aplicació i que ara explica l’experiència al llibre El sindicalista infiltrado, editat per Apostroph.

La seva porta d’entrada va ser una oferta de feina al portal Infojobs. Glovo buscava repartidors a Valladolid. Pràcticament no hi havia requisits d’entrada: ni estudis ni experiència mínima, només que el candidat a rider disposés de vehicle propi, amb punts extra si es tractava d’una moto o un cotxe. A l’anunci no hi havia cap esment del sou, però s’oferia “bona remuneració, flexibilitat en l’horari i equipament per realitzar els enviaments en les millors condicions possibles”. El sindicalista ja sospitava.

En el primer contacte presencial amb la plataforma, una entrevista en grup de 30 minuts amb sis persones més, García Agudo es va adonar que la relació contractual entre Glovo i els repartidors era un tabú. La responsable de l’oficina es va espolsar de sobre les seves preguntes, argumentant que eren aspectes jurídics que es portaven des de Madrid. “A l’entrevista hi havia persones molt joves, migrants i algun treballador més gran a qui li costaria trobar feina”, apunta. Aleshores, com sabia García Agudo, ja hi havia unes quantes sentències que asseguraven que els riders eren treballadors i no autònoms. Per cert, la noia que li va fer aquesta introducció sobre les condicions (l’única assalariada de Glovo a Valladolid, segons el sindicalista), la van acabar fent fora de l’empresa i els seus companys de CCOO la van assessorar amb l’acomiadament.

El que s’explicava en aquestes sessions informatives era el desglossament de les factures que haurien de pagar. Primer de tot, 60 euros per la famosa motxilla groga amb el logo de Glovo. Després, cinc euros al mes per l’assegurança addicional que estava obligat a contractar. El vehicle i el seu manteniment també corrien a compte del rider. I, esclar, la quota d’autònom que, segons García Agudo, es presentava d’una manera força enganyosa a l’entrevista. “D’entrada, et venien que pagaries molt poc i es posava molt d’èmfasi en les excepcions de persones que cobraven 3.000 euros al mes fent de rider i que compensaven les despeses”, diu.

Aleshores a Valladolid la tarifa de Glovo per als repartidors era de dos euros fixos per comanda més 0,35 euros per quilòmetre. A aquesta remuneració s’hi sumaven 5 cèntims per minut d’espera a l’establiment de recollida. En cas de pluja, també s’afegia un 30% extra –Glovo és qui decideix si plou o no– i el diumenge a la nit hi havia un bonus especial per estar disponible.

La infiltració de García Agudo no va anar més enllà, tot i que hauria intentat posar-se a repartir si li haguessin fet un contracte. “Em va servir per tenir molt més contacte amb els joves que hi treballen. Vaig veure la seva situació de precarietat i la part més salvatge, que és aquesta competència tan gran entre ells”, argumenta el sindicalista. Ell mateix és enginyer informàtic, tot i que ara es dedica a les relacions laborals, i critica la perversió de l’algoritme que va observar en aquella estona a Glovo. “Pots estar-te més de 14 hores jugant-te la vida per després arribar tard a una comanda i trobar-te amb la mala cara d’un client”, afegeix. Però, sobretot, García Agudo lamenta que si avui repetís l’experiment, els resultats serien idèntics, tot i que a Espanya ja hi ha en vigor la llei rider.

stats