Joana Vilapuig: "Soc una mica antiga. Si pogués tenir els diners en un calaix, ho faria”

L’actriu Joana Vilapuig (Sabadell, 1994) ha crescut en una família d’artistes. Ella es va decantar per l’art escènic i amb només 15 anys va protagonitzar Polseres vermelles, topant amb l’èxit i la fama de la sèrie catalana.

Es va introduir al món laboral de molt jove: “Jo amb 17 anys tenia bastants diners al compte perquè havia fet la primera i la segona temporada del programa. Els meus pares els van guardar. I quan vaig tenir 18 anys els vaig començar a gastar amb els estudis”. Va anar a Londres a estudiar anglès pagant-s’ho tot ella. I més endavant, va estudiar un curs de teatre a París.

Sempre ha sabut que es volia dedicar a la interpretació i és una cosa “molt poc racional”: “Crec que la gent que ens dediquem a això és perquè busquem alguna cosa. Hi ha una insatisfacció constant”. L’únic que omple aquest buit és escriure, cantar, crear o pujar a dalt d’un escenari: “En moments i en projectes concrets estic absolutament plena. I això no ho he trobat amb res més que amb aquesta professió”.

D’altra banda, és una feina molt inestable: “De fet, no sé si en podria tenir una d’estable. Hi ha alguna cosa dins d'aquesta inestabilitat que et permet pensar que tot és possible”. Però això comporta que l’artista visualitzi el seu dia a dia a només dos mesos vista. I, això és un problema financerament i més tenint en compte que “amb 15 anys ja tenia un coixí econòmic”: “Veus que ho pots perdre als 27 anys, quan els teus amics estan fent el procés al revés”. 

En aquest sentit, Vilapuig recalca que ella sempre pateix pels diners: “Penses: ara m'han agafat per aquest projecte que potser cobro 10.000 euros. Però no sé quan tornaré a treballar. Potser aquests diners m'han de durar tot l'any”. Ella ha treballat de professora de teatre o de monitora de casals d’estiu en les èpoques que no tenia feina. I admet que en algunes ocasions ha pensat que seria “la persona més feliç del món” si sabés que religiosament cada mes cobrarà 2.000 euros al mes. 

És per això que durant aquests 15 anys en el sector ha ampliat el seu camp d’acció: “A més de ser actriu, tinc projectes amb la Mireia [la seva germana] i he començat a fer locucions de veu per a anuncis. Fa molts anys que sembro moltes coses i l'any passat per mi va ser un bon any en aquest sentit”.

A més, considera que és un sector mal remunerat, molt precaritzat: “Els actors són molt fràgils. Si jo no ho accepto ho acceptarà un altre, perquè evidentment no és fàcil trobar feina”. L’artista afegeix que hi ha un glamour que no és real dins del sector: “A vegades estàs d’estrena, però fa mig any que tu vas fer allò. I potser hi ha la pressió que has de buscar un vestit i buscar un estilista que val diners. Però tu estàs en un moment que no en tens”.

Amb la seva germana van crear i protagonitzar Selftape, una sèrie on assegura que van donar-ho tot també econòmicament: “Al final m'havia polit tots els estalvis i pensava: si no surt, potser he de dedicar-me a una altra cosa, perquè tampoc m'està sortint res d'actriu. Ho hem posat tot en una carta. I per sort va sortir. No sé què hagués passat sinó”. El patiment i l’esforç d’anys de dedicació va valdre la pena: “Hi havia alguna cosa que intuíem que aniria bé”. 

I, ara, també està enfeinada: “Començaré a rodar una sèrie ara al desembre i el mateix mes se n’estrenarà una en què tenia un paper petit, però em va agradar moltíssim. I amb la Mireia estem escrivint coses”. De fet, vol potenciar el camí de la creació de la mà de la seva germana: “M'encantaria poder dirigir i fer una pel·lícula”. 

Pel que fa a finances personals, és estalviadora, però no és una estratega amb els diners: “No tinc mentalitat financera. Soc una mica antiga. Si pogués tenir els diners en un calaix i pagar amb els estalvis ho faria”. Actualment se sent còmoda vivint de lloguer: “El que no veig bé són els preus infernals del mercat”. Assegura, però, que en els últims mesos ha tingut sort: “M'han abaixat el lloguer en lloc d'apujar-me’l per un període d'un any. Pago 600 euros per un pis al centre de Barcelona per mi sola”. I, tot i que li encantaria comprar un pis li fa por endeutar-se: “Només penso que m'agradaria si el pagués al comptat o devent molt poc. Però jo estic llunyíssim d’això”, aclareix.