El debat sobre la transformació del model productiu sovint es planteja en termes de reduir o augmentar el pes de determinats sectors. Les activitats a reduir serien les menys productives, com el turisme, per contraposició a les més productives, com la indústria. Sense entrar en la qüestió de fons d’aquest debat, convé fer algunes puntualitzacions sobre la relació entre productivitat, ocupació i remuneracions del treball i del capital als diferents sectors econòmics. El turisme, per exemple, no és realment un únic sector d’activitat. És un fenomen econòmic i social divers amb un impacte important sobre diferents branques d’activitat (de l'hostaleria al comerç, passant pel transport, les activitats culturals i esportives o la indústria alimentària).
Si prenem com a referència l’hostaleria (essencialment hotels, bars i restaurants), la productivitat del treball o valor afegit per persona ocupada en aquest sector a Catalunya és similar a la mitjana de l’economia. De fet, la productivitat de l’hostaleria supera la de sectors amb un major nivell de formació de la força de treball, com serveis professionals i tècnics, sanitat o educació. Pel que fa a la indústria, s’observa una notable dispersió de nivells de productivitat entre subsectors: certes branques, com la química, la farmacèutica o l’automoció, registren productivitats molt superiors a la mitjana, mentre que altres se situen en nivells similars, i en algun cas fins i tot per sota.
En canvi, quan ens fixem en les remuneracions salarials, algunes d’aquestes diferències canvien de signe. Per exemple, els salaris que es paguen als serveis professionals, l'educació i la sanitat superen àmpliament els que es paguen a l’hostaleria. Per què aquesta divergència entre diferencials salarials i de productivitat? Cal tenir en compte, en primer lloc, que la productivitat del treball, tal com la mesurem, recull també la contribució del capital (la planta hotelera, per exemple, és una forma de capital). Suposem dos sectors d’activitat que paguen els mateixos salaris i obtenen un mateix retorn al capital invertit però requereixen diferents intensitats de capital en els seus processos productius. Per obtenir la mateixa rendibilitat dels actius, el sector més intensiu en capital haurà d’operar amb un marge de benefici més alt. Un marge més alt es traduirà en un valor afegit per persona ocupada superior al del sector intensiu en treball –encara que els nivells salarials siguin idèntics als dos sectors–. D'altra banda, quan la competència és feble, uns marges alts podrien estar reflectint, simplement, un major poder de mercat.
Continuant amb l’argument, si dos sectors operen amb una mateixa dotació de capital per persona i un mateix marge d’explotació però tenen nivells salarials diferents, el sector que paga salaris més elevats registrarà un valor afegit per ocupat superior al del sector amb salaris inferiors. Per tant, què passaria si de sobte una norma obligués que els salaris de determinats serveis augmentessin en un percentatge arbitràriament elevat i, desafiant la realitat, aquesta norma es complís? Suposant que els marges empresarials no canviessin, els preus pujarien i els nivells d’activitat i d’ocupació caurien, però el valor afegit per persona ocupada, calculat als nous preus de mercat, augmentaria. ¿Això vol dir que hauria millorat la “productivitat”? No, si per productivitat entenem el valor afegit per persona ocupada o per hora treballada, mesurat a preus constants.
Els experts estadístics apliquen un deflactor que neutralitza els augments de preus per determinar el “valor” realment generat, en forma d’una major quantitat o d’una millor qualitat. Tot i que a la pràctica és molt difícil distingir entre augments de preus i augments de qualitat als serveis. En qualsevol cas, tots els sectors tenen marge per progressar escalant posicions en la cadena de valor. Per moltes activitats de serveis intensius en treball la via és millorar la qualitat de l’oferta, elevant la capacitació de les persones i aplicant tecnologies que complementin les seves capacitats. Si la nova oferta respon a una demanda latent, augmentaran tant el preu relatiu d’aquests serveis com els salaris reals i el valor afegit per persona ocupada, mantenint o augmentant el nivell d’ocupació. En contrast, la pauta en alguns dels sectors més intensius en capital i més productius és introduir tecnologies que permeten produir més quantitat de producte amb menys volum de treball.
Per copsar les implicacions que tindrien unes polítiques públiques orientades exclusivament a la promoció de les activitats més productives i més intensives en capital, és útil fer un senzill exercici. Suposem una economia amb dos sectors: un sector industrial en el qual la productivitat augmenta a bon ritme, substituint treball per capital, però l’ocupació augmenta lentament o fins i tot s’estanca o decreix; i un sector de serveis intensiu en treball en què la productivitat està essencialment estancada però crea ocupació a un ritme superior al del sector industrial.
El creixement tendencial de la productivitat agregada en aquesta economia bipolar s’aniria alentint progressivament, a mesura que el sector serveis, menys productiu, va guanyant pes en l’ocupació total. Per tant, la transformació desitjable del sistema passa per un canvi en les pautes de creixement dels dos sectors, de manera que el progrés tecnològic al sector industrial sigui també generador de llocs de treball, mentre que la millora de l’oferta als serveis impulsa la productivitat i crea ocupació de qualitat. La generació de valor al conjunt de l’economia només es pot entendre si es visualitza el sistema productiu com un tot, amb els diferents sectors seguint pautes de creixement diferenciades i a la vegada interdependents. És tant fàcil com improductiu que des de les tribunes d’opinió ens dediquem a especular sobre quina hauria de ser l’estructura sectorial ideal, quan del que es tracta és que tots els sectors evolucionin en una mateixa direcció, cosa que passa per la capacitació professional i la inversió productiva complementària del treball humà –i que és la que pot conduir al progrés econòmic de la societat en el seu conjunt.
