La UE no pot ser una mamella sense límit

Aquesta setmana he visitat la capital d’Europa formant part d’una missió organitzada per la Fundació Mobile World Capital Barcelona i l’oficina de la Comissió a Barcelona per conèixer les iniciatives de les institucions europees en matèria de digitalització. Al diari d’ahir en trobareu una crònica detallada, però en vaig deixar fora algunes observacions sobre detalls que, com passa sovint, no surten a les presentacions amb PowerPoint –per cert, a la vida n’he patit poques de tan carregades de text com les d’aquesta ocasió–, sinó que sorgeixen en les converses més relaxades entre sessions formals o en el curs d’un sopar.

La primera, que ja havia observat en visites anteriors, és que a la Comissió i del Parlament hi ha funcionaris i polítics amb un nivell professional molt alt, lluny de la visió esbiaixada de Brussel·les com a cementiri d’elefants. Això sí, no cal rascar gaire per trobar discrepàncies entre els dos col·lectius esmentats, ni entre funcionaris de diferents divisions. Un exemple: l’aspiració d’uns de triplicar la quantitat d’especialistes TIC abans del 2023 es veu refredada per uns altres recordant-te que les competències en educació són dels estats i de les regions.

En el que tots coincideixen, fins i tot algun de la tercera pota, el Consell, és que la UE no pot assumir el paper de mamella sense límit que sovint se li atribueix des d’aquí. Recorden que el pressupost és poc més de l’1% del PIB total de la Unió. D’aquí que costi retenir Northvolt, fabricant suec de bateries per a cotxes, perquè els EUA li ofereixen més subvencions. I que l’interès a fomentar l’emprenedoria xoqui amb el mercat de capitals: les empreses incipients europees depenen en un 70% dels bancs i només en un 30% dels inversors de risc, mentre que als EUA la proporció és la contrària.

Dues pinzellades més: la coherència d’un alt funcionari deplorant que per connectar-se a xarxes wifi europees pagades amb fons públics calgui identificar-se amb les credencials d’empreses ianquis com Facebook o Google, i la constatació que, malgrat el Brexit, la llengua habitual de treball de la UE continua sent l’anglès, encara oficial perquè el parlen a Irlanda i a Malta.