El EUA no poden evitar les conseqüències de l'augment dels aranzels per sempre
El seu impacte econòmic s'ha retardat però no s'ha evitat
Fa tres mesos, un anunci d'aranzels de Donald Trump va provocar un col·lapse dels mercats. Més recentment, les seves paraules han provocat majoritàriament indiferència. El 7 de juliol, el president dels Estats Units va publicar cartes que havia enviat a 14 països amenaçant amb aranzels “recíprocs” que s'introduirien l'1 d'agost, incloent-hi gravàmens del 25% al Japó i Corea del Sud. L'endemà va dir que imposaria un càrrec del 50% al coure i, després d'un possible preavís d'un any i mig, fins al 200% als productes farmacèutics. L'endemà, va intensificar una disputa política amb el Brasil amenaçant-lo amb aranzels del 50%. Tot i que el preu del coure es va disparar i els mercats brasilers es van estremir, els mercats globals de valors i bons no semblen afectats. El pànic ha donat pas a la placidesa.
Tothom té una teoria preferida per a això. Una és que Trump no va seriosament: la majoria dels aranzels del "Dia de l'Alliberament" que van causar la crisi a l'abril es van ajornar; l'amenaça d'imposar aranzels similars a l'agost sembla buida. El que el president realment vol són acords. Una altra és que s'han imposat molts aranzels, però el seu impacte no ha estat tan dolent com es temia. Una tercera és que Trump farà marxa enrere si els mercats o l'economia s'espanten, de manera que el pessimisme no compensa.
Aquests arguments són inconsistents. També són defectuosos. Fixin-se en les polítiques que han entrat en vigor. Tot i que Trump va moderar la seva allau del Dia de l'Alliberament, els aranzels han anat augmentant sense parar. El tipus mitjà ha arribat al voltant del 10%, en comparació amb només el 2,5% de l'any passat. L'amenaça de l'1 d'agost i els aranzels sectorials augmentarien aquest percentatge fins al 16-17%, és a dir, gairebé fins al 20% que s'alçava sobre l'economia a la primavera. Fins i tot els acords que s'han tancat, amb el Regne Unit i Vietnam, han deixat barreres comercials molt més altes que les que existien a principis d'any. A més, el govern federal necessita cada cop més els diners recaptats pels alts aranzels per ajudar a pagar el projecte de llei "One Big Beautiful Bill" de Trump .
Contràriament a la creença popular, aquests aranzels estan perjudicant l'economia. El consum i les vendes al detall han estat febles. Els Estats Units estan en camí de créixer només la meitat de ràpid aquest any que el 2024. La inflació continua sent relativament baixa, però els preus d'importació mostren que les empreses americanes, no les estrangeres, estan estalviant als consumidors tota la càrrega dels aranzels. Moltes probablement intenten evitar augmentar els preus amb l'esperança d'un indult. Ho poden fer perquè van acumular importacions a principis d'any. Amb el temps, però, els costos més alts ho faran saber i els preus augmentaran. És probable que la inflació acabi l'any per sobre del 3%.
Confiar que Trump s'acovardeixi és paradoxal. Si els mercats no reaccionen als anuncis de polítiques perjudicials, res no l'obliga a fer marxa enrere. També és complaença. Quan Trump evita precipicis tan grans com el Dia de l'Alliberament, augmentant gradualment els aranzels, la resposta dels mercats i de l'economia real és més subtil. Tot i això, els Estats Units segurament creixeran més lentament del que ho haurien fet, com ho hauria fet el Regne Unit des del Brexit.
Alguns dels pitjors temors de la primavera s'han demostrat erronis: les represàlies contra els Estats Units han estat limitades. I Trump té raó en pensar que té avantatge negociador, especialment sobre economies més petites i dependents del comerç. Però l'aparent desig de Trump de convertir la política aranzelària en una negociació bilateral constant no és en l'interès dels Estats Units. Anima les empreses a dedicar els seus esforços a pressionar el govern per aconseguir canvis i exempcions, en lloc de millorar els seus productes. I tot i que la incertesa fins ara ha emmascarat els danys dels aranzels —perquè les empreses i els països esperen a veure què passa—, la incertesa acabarà convertint-se en un cost en si mateixa. La corrosió gradual d'una economia és més fàcil d'ignorar que una crisi, però no és menys perjudicial.
