La productivitat, un problema europeu
L'economista Joan Ramon Rovira analitza què està en joc en les eleccions europees d'aquest diumenge
La productivitat preocupa. Amb raó: és el principal determinant de la prosperitat dels països a llarg termini. Segons l'Idescat, el PIB per persona ocupada a Catalunya el 2022 era un 5,5% superior a la mitjana de la UE-27, havent perdut posicions des d’un diferencial màxim del 16,4% registrat el 2014. Tanmateix, el feble creixement de la productivitat és un problema compartit amb les principals economies europees. Segons dades d’Eurostat, entre els anys 2007 i 2022 el PIB a preus constants per hora treballada ha augmentat un 12,5% a Catalunya, i ha superat així els principals països de la Unió Europea –Alemanya, França, Itàlia, els Països Baixos i Bèlgica–, que durant aquest mateix període han registrat creixements acumulats que van des d’un mínim del 2,7% a Itàlia fins a un màxim de l’11,3% a Alemanya. Si la comparació es fa entre els anys 2000 i 2022 els resultats són similars, amb la diferència que l’economia catalana, amb un augment acumulat de la productivitat del 19,6%, només és superada per l’alemanya (22,3%).
No obstant això, quan la comparació es fa amb el conjunt de la Unió Europea, tant Catalunya com l’Estat se situen per sota de la mitjana en creixement de la productivitat en aquests mateixos períodes. L’explicació d’aquesta diferència és que la UE inclou economies de l’Est d’Europa de més recent integració, que partien de nivells inicials de PIB per hora treballada molt inferiors a la mitjana i, per tant, tenien més marge per millorar, fet que va elevar el creixement mitjà de la productivitat al conjunt de la Unió durant el període de referència.
En qualsevol cas, el diferencial positiu en termes d’augment de la productivitat del treball de l'economia catalana en comparació amb les economies europees més desenvolupades i, per tant, més madures, no pot ser motiu de satisfacció. En primer lloc, perquè la productivitat és una meta mòbil, que s’allunya si un país o una zona econòmica creixen per sota d’altres zones més dinàmiques. I, en segon lloc, perquè la frontera tecnològica la marca l’economia més avançada, els Estats Units, i el conjunt de la Unió Europea tendeix a divergir de l’economia americana –tant en termes de productivitat com de PIB per càpita–. Créixer per sobre dels països del nucli europeu no és suficient, quan el feble creixement de la productivitat en aquests països els allunya cada vegada més de la frontera tecnològica i, com a conseqüència, del potencial per generar recursos per a una societat que volem solidària en el benestar.
Darrerament, s’han produït tres intervencions públiques per part de destacats líders europeus que reconeixen la importància del problema i plantegen vies de solució. Ens referim, en primer lloc, a la conferència que va impartir Mario Draghi, que va ser governador del Banc Central Europeu, el proppassat 16 d’abril a Brussel·les, sota el títol de Canvi radical, el que Europa necessita, en què va avançar algunes de les idees de l’informe que li va encarregar la Comissió Europea i que s’espera que es faci públic a finals d’aquest mes o principis del següent. En segon lloc, la presentació el 18 d’abril d’un altre informe sobre el futur del mercat únic europeu, coordinat per Enrico Letta, antic primer ministre italià, i encarregat pel Consell Europeu. Finalment, la conferència impartida el 25 d’abril pel president de França, Emmanuel Macron, a la Sorbona, sota l'inquietant títol Europa pot morir.
Per millorar la productivitat Europa necessita més dinamisme empresarial, que impulsi la reassignació de recursos cap als sectors més productius. Però aquest major dinamisme ha de ser compatible amb el principi de cohesió social que és consubstancial al mateix projecte europeu. La tensió entre aquests dos principis –inevitable, però també creativa i definitòria de la idea d’Europa– s’adverteix en el text de les tres intervencions. Un comú denominador de totes tres és l’èmfasi que posen en la importància de les economies d’escala i de l’especialització productiva en sectors estratègics per poder competir amb èxit amb altres grans zones econòmiques, com els Estats Units i la Xina. I la via per poder assolir aquests objectius passa per una major integració dels mercats a escala europea, especialment de serveis i capitals, i, al mateix temps, per simplificar el cada vegada més complex entramat de regulacions que dificulten l’activitat empresarial –sense rebaixar els estàndards de protecció a ciutadans i consumidors: un difícil equilibri.
Amb tot, tant la plena integració dels mercats com un marc de regulacions més àgil i eficaç demanen una capacitat per “pensar” i “decidir” a escala europea que pot posar en tensió les actuals estructures polítiques de la Unió. El crit d’atenció de Macron que “Europa pot morir” està pensat per sacsejar inèrcies, però també és útil per recordar-nos que la qüestió econòmica i la social van unides i que Europa és, abans de res, una qüestió política. Demà, exercint el dret a vot, participarem en un projecte comú que és crucial per millorar conjuntament la productivitat de les nostres economies, però que és també i principalment un projecte polític construït sobre uns valors compartits.
