Demanar préstecs fent servir les nostres carteres d’inversió

Avui continuem amb la gestió del patrimoni. Imaginem que necessitem liquiditat per fer front a una despesa important, però no disposem dels diners necessaris. En canvi, sí que tenim una cartera d’inversió en funcionament: accions, bons i fons d’inversió. Una opció en aquest cas seria pignorar les accions, és a dir, deixar-les en garantia per poder obtenir finançament.

Per posar un exemple clar: en lloc que la garantia sigui l’habitatge, com en una hipoteca, aquí ho és la pròpia cartera. Amb aquest instrument aconseguim liquiditat a través d’un préstec amb un tipus d’interès inferior al d’un préstec personal tradicional. Recordem el que dèiem la setmana passada: si el rendiment del capital és superior al cost del préstec, per què descapitalitzar-nos?

Com a contrapartida, el banc pot limitar les operacions que fem amb la cartera mentre duri el préstec. Això només ens afectarà si gestionem directament les nostres accions. En canvi, si tenim un fons d’inversió, com que no executem les ordres nosaltres mateixos, pràcticament no ens afecta.

Aquesta opció té diversos avantatges. Des del punt de vista fiscal, no pagarem impostos fins que no liquidem la inversió. Si la cartera està en pèrdues, guanyem temps per recuperar-les; i si té beneficis, disposem de temps per deixar-los créixer. Ara bé, cal anar amb compte: si la cartera baixa per sota d’un llindar establert pel banc, aquest pot exigir més garanties o liquidar part de les posicions per cobrir el seu risc.

En qualsevol cas, la pignoració de carteres, tot i els avantatges que ofereix, és un producte amb risc que només s’aconsella a inversors amb coneixements suficients del mercat financer.