Qui té la paella pel mànec?
En el que va d’any als Estats Units, 34 milions de persones han deixat la seva feina de forma voluntària. Un rècord absolut que s’ha accelerat els darrers mesos, ja que a l’agost ho van fer 4,3 milions i al setembre, 4,4 milions de persones. És el rècord històric per sobre de la dada anterior, que es remuntava al desembre de l’any 2000. D’aquesta gran quantitat de dimissions ja en diuen the great resignation (la gran dimissió).
Aquesta sortida massiva i voluntària de treballadors de les seves empreses ha generat una sobrereacció dels empresaris, que, sense perdre gaire temps intentant entendre les veritables motivacions d’aquests treballadors, s’han concentrat en cercar solucions per evitar-ho.
En un mercat liberal i flexible, molts empresaris han reaccionat augmentant els salaris i fins i tot han generat el que anomenen thank you bonus (retribució variable que agraeix a la gent el fet que no marxin) i hiring bonus (una variable a pagar el mateix dia que se signa el contracte de treball).
Tot i així, no sembla que el ritme de dimissions estigui baixant, ja que la gent interpreta aquests bonus com si els estiguessin comprant amb una senzilla transacció econòmica quan cerquen altres coses. La pandèmia ha canviat molt el significat del mot “feina”. La gent ja no accepta llargs desplaçaments i pèrdues de temps per anar i tornar de les seves feines quan durant mesos les han pogut fer des de casa. Valoren més el seu temps i què fer amb aquest, i el 54% declaren que deixaran els seus llocs de treball si no els permeten flexibilitat sobre des d’on i quan han de treballar. Volen un salari interessant, sí, però també la flexibilitat que la pandèmia va portar.
Això passa en un país on per cada deu posicions que s’obren, només hi ha set persones cercant feina. I aquests són els que tenen la paella pel mànec. Que en som de lluny!
