Ron Foxcroft, el guru que fabrica els xiulets dels àrbitres professionals
Nascut el 1945, el canadenc va veure clar que els xiulets que es feien servir per arbitrar necessitaven una evolució
"Les guineus són independents, decidides, socials, treballadores, capaces de viure als cinc continents i, sobretot, tenen un gran sentit de l'oïda". Aquestes són les sis qualitats que Ron Foxcroft atribueix a l'animal que viu dins del seu cognom –fox, en anglès, vol dir guineu–. Ho diu al seu darrer llibre, una espècie de guia per a joves emprenedors que, com les guilles, busquen ser els més murris de tots. Avui Foxcroft s'ha convertit en un guru dels negocis. L'avala haver estat l'home que, el 1987, va fundar Fox 40 International, la marca de xiulets que utilitzen la majoria d'àrbitres professionals d'arreu del món i de tota mena de disciplines: des del futbol o el bàsquet fins al rugbi o l'hoquei.
Aquest any l'empresari canadenc celebrarà 80 anys, però encara segueix molt vinculat a l'empresa que va fundar. Ara bé, són els seus descendents qui fan rodar la pilota del dia a dia: els executius que ocupen la presidència, la vicepresidència, la distribució i la direcció de vendes duen el seu cognom. Però ¿qui són el clan dels Foxcroft i com han construït l'imperi dels xiulets?
D'àrbitre a empresari
El patriarca de la família és Ron Foxcroft. Va néixer el 1945 i va créixer entre Hamilton i Burlington, dues ciutats del Canadà. Així defineix ell mateix la seva etapa a l'institut: "caòtica". De fet, fill d'un cap de taller d'impremta i d'una professora de música, els seus pares mai li van augurar un futur gaire prometedor. "Ronald, mai seràs el nen més intel·ligent del barri, però no hi ha cap motiu perquè no en siguis el més treballador", recorda que li deien, al pròleg del llibre. Fins als 17 anys va ser jugador de futbol americà, però una lesió el va apartar dels terrenys de joc. Va ser aleshores quan va començar la carrera d'àrbitre professional de bàsquet. Ho compaginava amb la seva feina a la companyia de transports canadenca Fluke Transport.
Amb el temps, va anar escalant posicions dins les dues facetes. En el camp esportiu, es va convertir durant 23 anys en l'únic àrbitre canadenc que xiulava els partits de bàsquet de la NCAA, la competició esportiva que aplega la majoria d'universitats nord-americanes. Allà, va arbitrar el primer partit universitari que va jugar Michael Jordan. El 1976 va xiular la medalla d'or de bàsquet dels Jocs Olímpics i avui continua sent un dels tòtems de l'arbitratge al Canadà. En l'àmbit empresarial, va evitar la fallida de Fluke i va convertir-se en el president de la companyia. De la fusió d'aquests dos mons en va sortir la idea que el va convertir en un magnat de l'esport.
"Els xiulets tenien una bola de suro a l'interior que, quan bufava molt fort, feia que no sonés", recorda Foxcroft. Tampoc li funcionaven quan estaven molls, congelats o un pèl bruts. En un esport de jugades ràpides com és el bàsquet, no podia permetre's el luxe d'haver de bufar dues vegades per aturar el joc. La gota que va fer vessar el got li va arribar a la final olímpica, quan va rebre una forta escridassada per no haver assenyalat una falta flagrant. Ell, però, ho havia fet. Simplement, el xiulet no havia sonat.
Un xiulet evolucionat
Davant d'aquesta situació, i amb por que li tornés a passar, va decidir posar-hi remei. Va fer una llista de les qualitats que havia de tenir un bon xiulet i va contactar amb un dissenyador d'Ontario i una empresa canadenca perquè n'hi fabriqués les peces. Al cap de 15 prototips, van topar amb un xiulet que no necessitava bola per sonar. Va buscar inversors per comercialitzar-lo, però no se'n va sortir, així que va posar 100.000 dòlars de la seva butxaca. El 1987 va fundar Fox 40 International i el xiulet va ser un èxit immediat. Els Jocs Panamericans del 1987 ja van adoptar-lo. També ho van fer els Jocs Olímpics del 1988 i els del 1996. El 1990 va sonar al Mundial de futbol.
Avui es venen en més de 140 països i tenen una cartera de 40 patents. "El fundador coneixia molt bé les qualitats que havia de tenir un bon xiulet, i això és essencial per fer un bon producte", analitza Josep Maria Espinet, professor de l'àrea de comercialització de la Universitat de Girona. Per a l'expert, va saber identificar les necessitats i les característiques del xiulet que el mercat volia. "Alhora, segueixen innovant i han sabut veure el potencial del producte: més enllà de l'esport, també és útil en tasques policials o rescats", acaba.