L’economia de Milei: el ‘miracle argentí’ o un model insostenible?

Buenos AiresJavier Milei enfronta un dels seus pitjors moments des que va prendre possessió com a president de l’Argentina, ara fa vint mesos. Diumenge passat una clara derrota de l’oficialisme a la província de Buenos Aires, davant d’un peronisme que –malgrat les divisions internes– va acudir unit a les urnes, prenia el pols a un país i sobretot a una situació econòmica que s’està travessant de maneres dispars: dins de les majories socials de l’Argentina, una part assegura que el país va bé, i que la seva vida quotidiana ha millorat gràcies, en part, a l’estabilitat en els preus; mentrestant, una altra part no arriba a final de mes i té una qualitat de vida cada vegada més precària.

A banda del qüestionament a la recepta econòmica, Milei té altres fronts oberts, com un maltractament ja percebut com a sistemàtic cap a grups vulnerables com els jubilats o les persones amb discapacitat, o l’escàndol de presumpta corrupció que colpeja el nucli dur del seu govern i, en particular, la seva germana, Karina Milei, secretària de la presidència i alhora persona de màxima confiança del president, que hauria estat triangulant un repartiment de sobrecostos en la compra estatal de medicaments per a persones amb discapacitat. La justícia ja investiga el cas, però la sospita de corrupció ha suposat un cop dur en l’opinió pública sobretot pels que creien en una “nova” Argentina, lliure de “casta” i de “delinqüents de guant blanc”, com Milei sovint s’ha referit als polítics que l’han precedit.

La situació adversa obliga a reflexionar. Si la patacada electoral es pot atribuir a un fort arrelament del peronisme a la província de Buenos Aires, el menyspreu i la supèrbia com a inherents a l’estil de Milei, i la corrupció com, gairebé, una pràctica incorporada en l’imaginari col·lectiu de la política argentina, falta, doncs, mirar l’economia: per a molts, aquest moment eclipsa un suposat “miracle” econòmic que l’ultraliberal estaria liderant al país. En conversa amb el diari ARA, l’economista Iván Carrino assegura que el país està encarant “un camí d’equilibri fiscal”. La raó és que les xifres macroeconòmiques, fins ara, parlen a favor del pla Milei: la inflació del passat mes d’agost va ser de l’1,6%, i la interanual de 2025 arriba al 36,7%. El 2024 les mateixes dades eren del 4,2 i del 117%, respectivament, i fa dos anys –encara amb el govern d’Alberto Fernández–, del 12,4 i del 211%. “Milei està abordant una qüestió de fons, que és el tema fiscal, que no havien abordat [els presidents Carlos Saúl] Menem (1989-1999) ni [Mauricio] Macri (2015-2019)”, tots dos de tendència liberal i amb receptes econòmiques privatitzadores i de reducció de la despesa pública. Segons l’expert, la fórmula és senzilla: “No gastar més del que es recapta”.

Un model sostenible?

Però també hi ha qui, incloent-hi altres ítems en l’anàlisi, qüestiona la sostenibilitat d’aquest model. “L’actual descens de la inflació es basa, en gran manera, en un artifici”, diu a l’ARA l’economista Roberto Cachanosky: “El govern està endarrerint el tipus de canvi amb el dòlar”, o sigui, que l’Argentina estaria sostenint fictíciament el valor de la seva moneda, “operant en el mercat de futur a un preu que, quan hagi de pagar les diferències, suposarà un problema per al Banc Central, que patirà pèrdues”, segons aquest expert. A més, Cachanosky nega el superàvit fiscal del qual treu pit el govern: “El deute que tenia el Banc Central amb els bancs s’ha passat al Tresor, i continua existint, i genera interessos cada mes, però no són computats dins del resultat fiscal”. A banda, qüestiona el cost social de les retallades en despesa pública, que estan acorralant no només col·lectius vulnerables com els pensionistes, les persones amb discapacitat, o sectors clau com la salut, sinó la mateixa infraestructura del país, com les carreteres: “Si a casa meva es trenca un llum, un altre dia el sostre, i un altre dia el terra, i jo no arreglo res, arribarà un dia en què hauré estalviat diners, però ja no tindré casa”.

Un altre ítem al qual apunten els escèptics és l’augment de la desocupació, que està fregant el 8%, la xifra més alta des de l’inici de la gestió Milei, fruit dels acomiadaments massius en el sector públic, juntament amb un estancament en el sector privat: “S’ha aplicat un pla ortodox, amb millores en la macro i costos en la micro”, reconeix Carrino, que recorda el pla d’austeritat que es va aplicar a Europa després de la crisi del 2008: “És desitjable? Jo crec que sí, perquè a l’Argentina no li queda una altra opció”. Quant a la pobresa –un tema que preocupa especialment els argentins, donat l’augment sostingut que havia tingut entre el final de la gestió anterior i l’inici d’aquesta, que arribava al 52%– les dades assenyalen que hauria caigut a un 37,8% en l'últim trimestre, segons Cachanosky, valors normals per al país, ja que la xifra era exactament la mateixa al 2022. Sobre el crèdit demanat al Fons Monetari Internacional (FMI), tots dos experts coincideixen en el fet que haurien buscat “alternatives” i, sobre les perspectives de futur, concorden en el fet que el govern hauria de buscar “més consensos” amb l’oposició per evitar, com diu Cachanosky, “que aquesta crisi salti per la causa menys sospitada”.