Es pot entendre l'economia a través d'una bossa de luxe falsa
Aquesta indústria està plena de còpies difícils de detectar i d'informació asimètrica
En podíeu detectar una de falsa a un quilòmetre de distància. Les carteres plàstiques Prado exposades damunt de llençols a les voreres prop de Canal Street a Nova York només tenien una lleugera semblança amb les que es venien a la botiga Prada del Soho. Les bosses de mà de Chanel falses que hi havia al costat eren deformes i feien una mica d'olor de gasolina. Un intent de guanyar diners ràpidament comprant-ne una i fent-la passar per genuïna –potser portant-la a una botiga de segona mà– hauria topat amb un arqueig de celles i una rialla. Quins temps més innocents!
L'auge de la demanda, les millores tecnològiques i el pur oportunisme han transformat el mercat de compravenda de bosses de luxe. Les plataformes dedicades a la revenda, com RealReal i Vestiaire Collective, s'han expandit ràpidament. Els ingressos per la revenda de bosses i roba de luxe sumen ara uns 200.000 milions de dòlars anuals. Així, els fabricants de falsificacions també s'han posat al dia. Ara les dones es reuneixen en grups de Reddit per controlar la qualitat de les bosses que encarreguen a la Xina a través de WeChat. Batejats com a "superfalsos" pel New York Times, aquestes còpies sovint es destapen comprovant si tenen el nombre correcte de costures a cada costat del clàssic diamant encoixinat de Chanel (fins a onze, sembla). Les bosses falses costen aproximadament una desena part del preu habitual.
El mercat del luxe de segona mà és ara molt més ampli i tan complicat que els interessats a comprar una bossa de mà vertadera s'arrisquen a ser estafats. Això hauria d'interessar als economistes, que fa temps que s'han aferrat a preguntes sobre com funcionen els mercats quan existeixen asimetries d'informació, és a dir, quan el venedor d'un bé té més informació sobre la seva qualitat que el comprador. Aquest va ser el tema de The Market for 'Lemons', un article sobre el mercat dels cotxes usats publicat per George Akerlof el 1970, pel qual va guanyar un premi Nobel trenta-un anys després.
En el model de l'economista nord-americà només hi ha quatre tipus de cotxes: cotxes nous i cotxes usats; cotxes bons i cotxes dolents. Un detall: als Estats Units els cotxes dolents es coneixen com a llimones. Els cotxes nous valen més que els usats i els bons haurien de valer més que els dolents. Akerlof pressuposa que el propietari d'un vehicle descobrirà amb el temps si és una llimona. Però això no serà obvi per a un comprador potencial. Per tant, s'oferirà el mateix preu tant si és bo com si és dolent. Com que no aconsegueixen un preu just, els venedors de bons cotxes es retiraran, fent baixar encara més els preus. D'aquesta manera, el mercat dels cotxes usats decents pot desaparèixer completament.
No és difícil detectar els paral·lelismes amb el sector de les bosses de mà de luxe: aquestes també són noves o usades; reals o falses. El venedor sabrà si va comprar-la en una botiga de la Cinquena Avinguda, la va demanar a través de WeChat o la va recollir a Canal Street, però el seu comprador potencial no.
Certificar-ne l'autenticitat
En situacions com aquesta és útil comptar amb tercers independents que en comprovin la qualitat. Moltes marques de luxe ofereixen targetes d'autenticitat amb les seves bosses, perquè els clients puguin demostrar que la seva compra és real. Comprovar aquests marcadors és el tipus de funció que se suposa que han de complir les plataformes de revenda de luxe. No obstant això, aquesta tasca és cada vegada més difícil.
Al gener va arribar a judici una demanda de la casa de moda francesa Chanel contra What Goes Around Comes Around (WGACA), una botiga vintage de Nova York. La firma va aportar proves que aquest negoci, que es comercialitza com una "garantia d'autenticitat del 100%", havia venut falsificacions. El 2012, 30.000 targetes d'autenticitat, que s'inclouen amb cada bossa de Chanel, van ser robades del magatzem d'un dels fabricants de la firma: no se'n van endur cap bossa. Els seus números de sèrie van ser anul·lats a la base de dades de Chanel.
Un executiu de la marca va explicar que més tard la policia de Florència li havia demanat que identifiqués una d'aquestes targetes, que s'havia venut amb una bossa falsa. Chanel va assegurar que cinquanta bosses amb números de sèrie anul·lats s'havien acabat venent a WGACA. El 6 de febrer, el jurat va donar la raó a la marca, que rebrà una indemnització de 4 milions de dòlars per infraccions de drets d'autor. Si ni tan sols es pot confiar en els professionals, què hem de fer? La teoria de les llimones suggereix que el mercat de bosses de mà usades també podria ensorrar-se.
Un regust agre
Ningú hauria d'estar content amb un resultat així. Les plataformes de revenda hi perden per raons òbvies. Però les marques també hi perden. Un mercat de revenda robust ofereix un motiu addicional per comprar una bossa de luxe. Mentre que una samarreta blanca és un bé de consum pur, que s'utilitzarà fins que s'esgota i després es descartarà, una bossa de mà d'alta gamma s'assembla més a comprar un cotxe: el producte és un actiu que es deprecia amb el temps, però que encara té valor.
L'enfonsament d'aquest mercat també seria un cop per als compradors. Els problemes de la llimona molesten molt els economistes perquè impedeixen que els compradors i els venedors de cotxes i bosses de mà perfectament bons assoleixin acords que beneficiïn les dues parts. Chanel ha demostrat que difícil que és autentificar els seus productes per part de tercers. Ara pot ser prudent que l'empresa utilitzi els seus recursos per trobar una manera més efectiva de fer-ho.
