Josep Maria Pujol: "Contra la Xina no hi ha res a fer"

Josep Maria Pujol Artigas (Rubí, 1934) és un històric de la indústria de l’automoció, un sector que a Europa viu un dels seus pitjors moments en dècades, amenaçat pels canvis tecnològics i l’abordatge dels fabricants xinesos. Provinent d’una família conservadora i mal estudiant, Pujol va trobar el seu lloc quan va obrir un taller de cables per a cotxes amb tan sols 14 anys, gràcies a l’ajuda del seu pare. Avui aquell petit taller és Ficosa. En aquesta entrevista repassem la història personal de Pujol, que va passar de no acabar l’escola a aixecar el que avui és un grup que fabrica components per a l’automòbil i que factura prop de 1.400 milions d’euros. I també avaluem el futur del sector de l'automoció, espina dorsal de la indústria europea i avui amenaçat per la Xina. Durant tota l’entrevista, Pujol no deixarà de sostenir una pipa, objecte que l’acompanya des de fa set dècades.

Comencem amb la seva història personal. Va néixer a Rubí el 1934. Com va ser la seva infància?

— Vaig marxar de Rubí l'any 36, amb dos anys. El meu pare era pagès, parcer, gestionava les vinyes d’un altre. No era ric, però era un home de dretes. Quan el 1936 el Front Popular va guanyar les eleccions… ell va pensar que allò no aniria bé. Un germà seu tenia una botiga d’ultramarinos al carrer Saragossa, a Sant Gervasi, que no li anava massa bé, i li va comprar la botiga. Pensa que en aquella època Rubí i Barcelona eren com dos mons. Els meus pares eren a Barcelona arreglant la botiga que havien comprat quan, de sobte, va esclatar la guerra. L’endemà van venir a buscar el meu pare a casa… A tots els seus amics de Rubí els van afusellar. Però al papa no el van trobar i se’n van anar. Aquella mateixa matinada va arribar una furgoneta i ens va portar a Barcelona a la meva àvia, la meva germana i a mi.

La guerra no la deu recordar massa.

— Jo recordo la guerra. Un dia, en plena guerra, al meu pare li faltava alguna cosa a la botiga i vam anar ell i jo al Mercat de Gràcia a buscar-ho. I aleshores va venir un cotxe de milicians a buscar-lo. Però no el van trobar. I una perruquera que treballava davant de la nostra botiga se’n va adonar i va baixar pel carrer Saragossa, a veure si trobava el papa per avisar-lo. A poca distància de casa vaig dir al meu pare que volia menjar alguna cosa en una granja que hi havia al mateix carrer Saragossa. Normalment el meu pare s’hauria negat a comprar-me res, però aquell cop ho va acceptar. Soc una persona molt providencialista: com que ens vam aturar en aquella granja, la perruquera va poder trobar-nos i avisar el papa que el buscaven els milicians. Això són coses que recordo de la guerra. Els milicians venien de tant en tant. Al final el papa es va amagar a Sant Adrià, a casa d’uns parents. 

Si el buscaven tant era perquè estava en algun partit?

— No, però ell havia tingut algun capítol… Abans el costum era que el cadàver dels morts es portava de casa a la parròquia, acompanyat del capellà i la família. Però ho van prohibir, no hi podia haver capellà. I quan es va morir l’avi, el meu pare va voler fer la processó tant sí com no. Ara bé, també recordo que el meu pare, a la postguerra, va veure que un falangista amb uniforme es colava a la cua per comprar amb la targeta de racionament, i el papa el va obligar a posar-se al final de la cua. Això explica una mica la seva personalitat.

Quin caràcter tenia?

— El meu pare era un home a qui jo tenia aquí [abaixa la mà fins a molt avall], i a la meva mare la tenia sempre aquí [posa la mà ben amunt]. Ell era l’estricte, ella era la bona. La mama sempre em protegia. I el pare em pegava amb el cinturó, em castigava… Ara bé, a mesura que et fas gran i coneixes més el papa, la mama no baixa, però el papa va pujant fins a posar-se a la mateixa altura. 

Vostè era mal estudiant, oi?

— Sí, ho era. Als exàmens jo no havia suspès mai; ara, copiar... el que vulguis. Però una de les coses que dec a la mare és que, des de petitet, sempre em llegia un conte. I a mesura que em vaig fer gran em vaig acostumar a llegir, i avui, que tinc 91 anys, llegeixo cada dia. Soc molt lector.

Amb 14 anys decideix deixar els estudis i posar-se a treballar.

— A l’escola, un hermano se’n va riure de mi durant un examen oral i jo li vaig tirar el llibre pel cap. I al tornar a casa li vaig dir al meu pare: “No vull estudiar més! Vull treballar de mecànic, papa”. Mira que de mecànic no en tenia ni idea. El meu pare em va ajudar a trobar un parell de feines. En una d’aquestes feines hi havia un encarregat, el Josep Maria Tarragó, que tenia uns anys més que jo. Jo em discutia amb tothom, sobre política, sobre religió… però amb ell no. I li vaig demanar al meu pare que em muntés un taller junt amb el Josep Maria Tarragó com a soci. Quina va ser la reacció del meu pare? Si això em passa amb un fill meu… l’engego. Però el papa ho va fer. Ell volia que jo aprengués un ofici. I aquí va néixer Pujol Tarragó SL, un taller de cables per a frens, acceleradors, embragatges... El Josep Maria més tard es va casar amb la meva germana.

Aquell primer taller és l’origen del que avui és Ficosa. 

— Vam començar des de zero. Zero, zero. Jo sempre dic als meus fills i als meus nets que a la vida s’ha de trobar el que t’agrada, i això no és fàcil. De vegades sí, però molts cops no. Com que el meu pare volia que aprengués un ofici, ho vaig intentar: primer a fer peces, després a portar els comptes del taller… Però no m’agradava. I l’altra cosa important a la vida és trobar un mentor. I jo el vaig trobar en un oncle meu. Era un home somiador, que fumava pipa, i per això jo també en fumo des dels 22 anys. I aquest oncle em va dir: “Nen, per què no feu un catàleg i veneu fora de Barcelona? A Girona, a Saragossa o a València?” Li vaig fer cas i vaig fer un catàleg molt ben fet, acompanyat d’unes cartes escrites amb màquina d’escriure... El mentor et va dient quins passos has de seguir, i tu et poses en marxa. Va ser així com vaig descobrir la meva vocació, que és la part comercial. No és que tingués do de gents, però sí molta constància. No parar, no parar. El meu pare va acabar treballant al taller portant els comptes, però tota la part comercial i l’expansió la portava jo. De nano, eh! El Josep Maria portava el taller.

Fem un salt endavant fins als anys 50. El petit taller ha crescut fins a convertir-se en proveïdor de Seat, que acabava de néixer. Per fer-ho es van haver d’imposar a Castellón, que era la gran empresa de cables per a automòbil de l’època i Pujol i Tarragó la veien com un gegant. Josep Maria Pujol recorda quan, en ple procés per saber qui seria proveïdor de Seat, els representants de Castellón els van titllar de “desgraciats”. “Aquell menyspreu em va quedar gravat”, diu Pujol. Explica que un temps després se'ls van “menjar” fins a fer-los desaparèixer.

Com els vau derrotar?

— Nosaltres anàvem creixent i ells van intentar defensar-se. Com? Pagaven comissions als caps de compres de les empreses. Era impossible convertir-se en proveïdor de Renault o de Pegaso, perquè ells pagaven comissions. Nosaltres no ho hem fet mai, això; no hem pagat mai! Però per lluitar contra això, tot i que ens ha costat sang, suor i llàgrimes, la solució és l’amistat personal. Que els que t’han de comprar et coneguin, i fer-te’n amic. O tens comissió o tens amistat. L’amistat triga més, però és més eficaç. I l’amistat només la pots aconseguir insistint, insistint, insistint… I acabes fent-te’n amic. Fa moltes dècades vaig viatjar a fàbriques alemanyes quan ni parlava alemany ni havia agafat mai un avió. 

Dels cables del principi vau anar ampliant a netejaparabrises, aixecavidres o retrovisors a mesura que els clients us van anar demanant més coses. Fins que ja us vau fer grans i vau crear Ficosa. 

— Un dia, devia ser als anys 80, en una reunió amb accionistes vaig avisar que Espanya un dia entraria al Mercat Comú [l’actual Unió Europea]. Que no sabia quants anys passarien, però que hi entraria. I que, quan això passés, els competidors alemanys, francesos i italians vindrien a buscar-nos, perquè ja érem líders a Espanya. Llavors jo vaig proposar que, abans de trobar-nos amb aquest escenari, anéssim a Europa nosaltres mateixos. “Serà difícil i dur, però d’aquí uns anys us podré dir si hem guanyat o hem perdut”, els vaig dir. 

En aquesta etapa, un dels grans salts es va produir quan vau voler convertir-vos en proveïdors de Volkswagen, el gran gegant de l’automoció. Un altre objectiu molt ambiciós.

— Nosaltres ja veníem a Seat i, com que Volkswagen l’havia comprat, havíem hagut de complir les homologacions que establia Volkswagen. Però ser proveïdor seu era tota una altra cosa. Tot i que els nostres costos eren molt més baixos i estàvem homologats per ells, Volkswagen no ens comprava res. Al nostre gerent alemany no li obrien ni la porta! Així que vaig demanar una reunió amb el seu cap de compres. 

— Era un senyor molt alt. I li vaig clavar tot el rotllo. Quan vaig acabar de parlar, em va dir: “Senyor Pujol, vull dir-li dues coses. Primer: vostè no vendrà a Volkswagen, ni poc, ni molt. Res. Ho té clar, senyor Pujol? I segon: ja li anuncio que la seva competència alemanya s’establirà a Espanya. I a vostè l’aniquilaran. Ho té clar, senyor Pujol?” Jo el que sentia per dins era: “Fill de…” Va ser humiliant, la manera com ho va dir. Si tu tens la seva mentalitat, era normal: per a ell, nosaltres érem flamenc, toros i tal. Com podíem pretendre competir amb els fabricants alemanys? El final de la història és que la competència alemanya va venir a Espanya, però va fracassar. I avui dia Volkswagen és el nostre primer client al món. Després vaig repetir una cosa semblant a Ford, que també fabricava a Alemanya, a Colònia.

El futur de l’automoció està canviant a gran velocitat. El sector que ha estat eix vertebrador de la indústria europea ara està amenaçat per un canvi de paradigma: els millors fabricants estan deixant de ser europeus. És obligatori acabar l’entrevista parlant del futur del sector.

Sembla que el motor d’explosió tingui els dies comptats, en favor del motor elèctric. Com veu el futur, vostè?

— Això canvia. El futur serà elèctric, híbrid o hidrogen, però això canvia. La situació del sector avui és molt complicada, especialment per a nosaltres, per a Occident: els Estats Units, Europa… Hem hagut d'actuar molt de pressa, quan aquests canvis haurien de ser més progressius. El gran problema no és si cotxe elèctric o cotxe no elèctric. El gran problema és la Xina, al món en general i a la nostra indústria en particular. Ells no tenien indústria del motor i han pogut començar des de zero. Però creus que és fàcil que Volkswagen passi del cotxe tradicional a l’elèctric en tan poc temps? L’estructura, les operacions, el personal… La sort de la Xina, entre cometes, és que no havia de fer cap canvi, sinó que començava des de zero.

Tradicionalment, un vehicle xinès no hauria estat percebut com una cosa de massa qualitat, però és que ara en poden produir amb molt bones bateries, molt bones prestacions…

— Nosaltres som a la Xina, la conec molt bé. Tenen una història… Els principis del segle XVIII no són la prehistòria, oi? Són els meus avis, el segle XVIII. Doncs en aquell moment, la primera potència del món era la Xina. I ho havia estat durant segles. A més, la clau allà és la mentalitat: qui mana és el president. El poble xinès, gairebé genèticament, té la cultura de l’emperador, que és qui mana. I avui segueix tenint la mateixa cultura: el president de la república és l’emperador. El president dels Estats Units per a quant temps planifica? Una legislatura. I el president xinès, per a quant?

Vint anys?

— Doncs qui vols que guanyi? El que planifica a curt termini o el que planifica a llarg? No hi ha res a fer. Jo crec que no hi ha res a fer. Des d’Occident el primer que hem de fer és estar units, perquè si cadascú va a la seva no guanyarem.

I si no hi ha res a fer, amb la Xina s’hi ha de tenir una actitud bel·ligerant o d’aliances?

— Les aliances amb la Xina sempre seran a favor de la Xina. El gran perill del nostre món és la Xina.