El vailet de Utah que es va imaginar un món sense efectiu: l'origen de Visa

El maig del 2019, l'agència immobiliària California Outdoor Properties va incorporar una propietat de luxe al seu catàleg per 6,4 milions de dòlars. Era un ranxo de luxe situat a Pescadero, un petit poble de la costa de Califòrnia que no arribava als 1.000 habitants. La parcel·la tenia 75 hectàrees amb boscos, tres estanys amb silurs, un torrent envoltat de salzes, camps verds fins a l'horitzó i una majestuosa casa d'estil europeu coronada per una torre amb terrassa. Dins l'immoble, quatre habitacions amb finestres panoràmiques, sis cambres de bany, una biblioteca i un despatx. Era la casa on, durant més de vint anys, va viure Dee Hock quan va decidir viure una vida més tranquil·la. Potser aquest nom no us diu res, però és el responsable que avui porteu a la cartera una targeta de crèdit o de dèbit amb un logotip concret: Visa. Qui era i com s'ho va fer per crear aquest gegant mundial del sector financer?

"El 1984 vaig trencar totes les connexions amb el món empresarial per portar una vida de recolliment: vaig canviar els diners per temps, llibertat i satisfacció", va admetre el magnat en el discurs que va donar quan va entrar a formar part del distingit Saló de la Fama. Viure apoltronat en un ranxo d'inspiració toscana va ser el premi que es va cobrar per haver dedicat tota una vida a fer créixer la seva empresa.

Avui, al costat de Mastercard, Visa és una de les empreses líders mundials en pagaments digitals. Opera en més de 200 països, té acords amb 14.500 institucions financeres i controla 4.500 milions de targetes de crèdit i de dèbit, que mouen gairebé 300.000 milions de dòlars cada any, segons la companyia.

Un home amb crèdit

Dee Hock va néixer el 1929 a l'estat de Utah, fill d'un electricista i d'una mestressa de casa. Gràcies a una beca de 50 dòlars, va poder estudiar a la Universitat de Weber State. Amb 20 anys ja va plantar-se darrere el taulell d'una sucursal financera i va acabar dirigint-ne dues del banc Pacific Finance. A més, va ser director general de Columbia Investment Company i alt càrrec al CIT Financial.

En paral·lel, les targetes de crèdit s'havien anat obrint camí. Ell no les havia inventat, però n'havia seguit l'evolució molt de prop. A la dècada del 1940 ja hi havia cadenes de restaurants, comerços i companyies que n'utilitzaven. Cadascuna tenia la seva pròpia targeta i tan sols podien utilitzar-la dins la xarxa d'establiments que regentaven. En aquells temps era un sistema que generava molts dubtes a les entitats financeres, que s'havien trobat immerses en diversos casos de frau per culpa de les targetes. Un dels bancs que van apostar més fort per les targetes va ser Bank of America, que el 1958 va llançar la BankAmericard. Es tractava de la primera targeta de crèdit massiva dels Estats Units que permetia als usuaris pagar a crèdit i retornar el deute a terminis. Al principi va patir grans pèrdues per frau i impagaments.

Però la situació es va capgirar quan Dee Hock va picar a la porta de l'entitat i els va convèncer per assumir el lideratge del programa. L'estratègia per reflotar-lo va consistir en crear una nova empresa, separada de l'entitat bancària: tenia clar que la clau de l'èxit de les targetes era la universalitat. "El 1969 va reunir un grup de banquers en un hotel i va repensar el projecte", recordava Alfred F. Kelly Jr., director executiu de Visa, en un text sobre la figura de Hock. "S'imaginava un món on es pogués comerciar sense friccions: entre qualsevol persona, a qualsevol lloc, a qualsevol moment i amb qualsevol divisa", continuava a l'escrit. De la reunió amb els banquers en va sortir National BankAmericard Inc., formada pel Bank of America i diversos bancs llicenciataris que volien incorporar la targeta de crèdit al seu catàleg de serveis.

El 1976 es va convertir en Visa i va començar a operar en diversos països. Amb esforços per millorar la detecció del frau i la creació de la targeta de dèbit el 1975, el sistema va arrelar entre els consumidors. El 1984, amb la feina feta, va retirar-se al ranxo de Pescadero, des d'on va exercir de guru de les finances. De fet, va empescar-se el terme sistema caòrdic, un adjectiu nascut de la fusió entre caos i ordre. El concepte es contraposa al sistema empresarial clàssic. Per a ell, una companyia no ha de ser ni una jerarquia rígida ni un caos anàrquic, sinó una estructura viva i adaptable.