Aquest mes treballo al Perú i el que ve, a Copenhaguen

Tenerife, quatre de la tarda. Daryna Polishchuk ha acabat de teletreballar, surt de l’hotel, agafa la taula de surf i corre cap al mar. Copenhaguen, set del vespre, Sergio Mazzariol tanca l’ordinador, s’abriga i es disposa a visitar les cases de colors de la ciutat. Perú, dues del migdia, Alba Borrero menja una sopa típica de la regió per 1,29 euros i ho penja al seu Instagram (@viajeroslowcosteros), que té 13 mil seguidors. Tots ells són joves que, cansats de veure’s lligats a la cadira d’una oficina de nou a cinc de la tarda, van dir prou. Van parlar amb els seus caps, van fer les maletes i van transformar-se en nòmades digitals.

“Amb el teletreball forçat arran de la pandèmia es va obrir un món nou per a mi”, explica Polishchuk, responsable de l’estratègia de vendes del mercat espanyol de Criteo. Abans viatjava només els caps de setmana perquè el dilluns havia de ser a l’oficina. En canvi, un cop la seva companyia va instaurar la possibilitat de teletreballar permanentment, va volar fins a les illes Canàries per instal·lar-s’hi quatre mesos. Més tard, es va establir a Itàlia i Mèxic. En el cas de Mazzariol, enginyer de software d’una consultora de Barcelona, un cop anunciat el teletreball va decantar-se per passar algunes setmanes a capitals europees com Copenhaguen, Hèlsinki o Estocolm. Mentrestant, Borrero va deixar la seva feina de responsable de vendes a Criteo per començar l’aventura de voltar pel món amb motxilla sense bitllet de tornada. Va marxar de Barcelona amb la seva parella a principis d’octubre i actualment es troben a Perú.

Borrero havia treballat en remot i viatjat durant la pandèmia, però tenia uns estalvis i va decidir plegar sobretot pels horaris. “Potser hauria seguit si fos autònoma o tingués uns horaris flexibles, però estant a Sud-amèrica o Àsia és difícil seguir l’horari laboral espanyol”, afirma. A més, a través del seu Instagram de viatges ha aconseguit col·laborar amb algunes marques per obtenir ingressos. El problema dels horaris precisament va impulsar Mazzariol a viatjar només per Europa. “Tinc una reunió obligatòria a les onze i se’m faria difícil assistir-hi si no estigués relativament a prop de Barcelona”, explica. Contràriament, Polishchuk va decidir anar-se’n a Mèxic i adaptar-se als horaris, “treballava de tres de la tarda a onze de la nit”, assenyala.

Compaginar el treball a distància i viatjar no sempre és fàcil. “Un dia hi havia una reunió, però encara no tenia cap hostal on allotjar-me. Vaig anar a l’aeroport, l’únic lloc amb bona wifi, i vaig fer la reunió asseguda a terra”, explica rient Polishchuk. Mazzariol i Borrero també afegeixen que algunes vegades, quan no disposen d’un coworking, han hagut de treballar des de bars amb força soroll. “El pitjor de teletreballar i viatjar és la incomoditat”, afirma Borrero. Tot i això, li compensa la llibertat: “ara el temps me’l puc dedicar a mi”.

Polishchuk coincideix amb Borrero: “quan anava a l’oficina m’hi havia d’estar fins a les 6 de la tarda encara que no tingués res a fer, ara plego quan sento que he acabat la feina”, apunta. A més, se sent més productiva quan viatja, “tinc la motivació d’acabar la feina bé i ràpid per aixecar-me de la cadira i visitar els llocs que vull”.

Tots tres disposen d’un pis a Barcelona, però només el trepitgen una o dues vegades al mes. En una motxilla de seixanta litres hi cap tot el que necessiten. Tampoc van a hotels luxosos, sinó que es queden a casa d’amics o bé utilitzen couchsurfing. A aquesta iniciativa s’hi apunten persones locals que conviden a casa seva estrangers un nombre determinat de dies, amb l’única recompensa de l’intercanvi cultural generat. “Viatjar així et permet submergir-te molt més en la cultura d’un país”, assegura Polishchuk.

Aquest fenomen no és nou, l’any 1997 Tsugio Makimoto i David Manners ja van publicar el manifest titulat com a Nòmades digitals, on parlaven de suprimir la “necessitat d’estar en un indret concret per exercir certes feines”. Segons un estudi de MBO Partners, als Estats Units els nòmades digitals van passar de ser 7,3 a 10,9 milions l’any passat, un increment del 49%. Tot fa pensar que en un futur els treballadors viatgers aniran a l’alça.