Xoc de sobiranies, segon acte

BarcelonaDesprés de les eleccions, cap on hem d'anar? Des de Catalunya s'ha estat exigint en els últims deu anys una redefinició radical de les relacions amb Espanya, tant des del punt de vista econòmic (concert, bilateralitat, límits a la solidaritat, agència tributària catalana, etc.) com polític (Tribunal Superior a Catalunya) i lingüístic. Fins ara no ens n'hem sortit. Les retallades de l'Estatut, primer, i la sentència posterior del Constitucional han confirmat, fil per randa, les pitjors sospites sobre Madrid.

Passats uns dies des de la diada electoral, és el moment de ressituar el debat i decidir on centrem les prioritats. El punt de partida és l'aclaparadora victòria de les forces partidàries d'un referèndum. Aquest és el nexe d'unió entre posicions diferents, ja que entre els que donen suport a una consulta al poble de Catalunya, n'hi ha que voldrien que fos sobre la independència i altres sobre el dret a l'autodeterminació.

Aquesta distinció no és secundària. No és el mateix acordar la convocatòria d'un referèndum per decidir sobre la independència, que convocar els ciutadans perquè donin suport al seu dret a l'autodeterminació. Especialment, tenint en compte que en l'actual situació econòmica i política de Catalunya i d'Espanya, totes dues tutelades per la Unió Europea i necessitades del seu suport financer, el referèndum s'ha de pactar amb el govern central, ens agradi o no. Aquest és ara el nou terreny de discussió amb Madrid: tenim o no dret a decidir per nosaltres mateixos el que volem ser? I aquesta és una qüestió diferent, en el límit de força diferent, de la pregunta sobre si ara volem ser o no independents.

L'experiència dels últims deu anys ens mostra que cal molta, molta pressió. I, per tant, calen amplis consensos -polítics, socials, sindicals, empresarials i de tot tipus- per avançar. Ara el debat és el xoc de sobiranies: les eleccions han mostrat que una majoria de catalans defensen que el país tingui el dret a decidir el seu futur. No serà fàcil. Però si pel fet de ser difícil fugim d'estudi i plantegem objectius encara més inassolibles, anticipo una depressió col·lectiva que no ens beneficiarà gens.

Josep Oliver és catedràtic d'economia aplicada a la UAB.