La teoria dels homenots de Wall Street

En aquesta època de l'any, mentre esperen les seves primes de Nadal, la gent de Wall Street reflexiona sobre el seu valor. Hi ha dues preguntes que poden aguditzar la ment fins i tot del més alt càrrec. Abans imagineu que accepteu un càrrec a la nova administració de Donald Trump. De quina magnitud seria la pèrdua econòmica que patiria la vostra empresa? Abans que Trump escollís Scott Bessent com a secretari del Tresor, dues de les institucions financeres més grans dels Estats Units van plantejar-se aquesta pregunta. Els analistes van preguntar a Jamie Dimon, el cap de JPMorgan Chase, si deixaria el banc per ocupar un càrrec públic. Els accionistes d'Apollo es preocupaven per un futur sense Marc Rowan, que ha transformat la firma d'inversió en els últims anys.

La segona pregunta encara és més difícil: quin nivell de danys podríeu infligir a la vostra empresa? Sigui per algun error estúpid o per frau, la quantitat de pèrdues que es creu que un individu evita és un bon indicador de la seva importància. Qualsevol pot robar un clip de paper. Pocs són capaços d'enfonsar un fons de cobertura (i, indirectament, un gran banc) amb operacions enormes i concentrades com Bill Hwang, un inversor sentenciat a 18 anys de presó el 20 de novembre. Wall Street, però, premia els que són molt bons per fer feines arriscades.

Aquest fet també dilucida una de les veritats més importants de les finances, una indústria obsessionada amb la gestió del risc i que segueix molt exposada als triomfs i fracassos d'un petit nombre d'individus. Des de Warren Buffett, de Berkshire Hathaway, fins a Ray Dalio, de Bridgewater Associates, les empreses reflecteixen l'estil dels seus líders fins a un punt sorprenent. Les empreses tecnològiques s'acosten a les financeres en aquest sentit, però en cap altre espai del món dels negocis és tan comú el culte als herois.

Pot semblar contraintuïtiu que hi hagi un equivalent financer a la teoria del gran home de la història. Compareu els lideratges actuals dels bancs més grans dels Estats Units amb els que van comparèixer davant del Congrés després de la crisi financera mundial del 2007-09. Que el país ara té bancs més grans dirigits per caps més petits és una conclusió ineludible. Dels directius de l'època de la crisi, només queda Dimon. Els substituts són menys masclistes. Dick Fuld, l'enèrgic líder que va portar Lehman Brothers a la fallida, tindria dificultats per ascendir avui.

En realitat, l'acció (i la idolatria) s'han traslladat a altres bandes del sistema financer. Això inclou empreses com Apollo, en els mercats privats, i també institucions dissenyades específicament per evitar concentracions de poder. Els fons de cobertura multigestor distribueixen les decisions d'inversió entre centenars de selectors de valors en gran part independents i sovint competidors. No obstant això, és difícil imaginar Citadel o Millennium prosperant tant sense els seus destacats fundadors, que configuren les estructures en què competeixen els seus subordinats. Els líders de les empreses creadores de mercat com Jane Street són més reservats, però tenen el doble de ganes de protegir els seus matemàtics més talentosos de l'enlluernament dels competidors. Encara que Gordon Gekko potser no tindria la perspicàcia numèrica per prosperar en el sistema financer actual, sens dubte reconeixeria el seu egoisme.

També és possible que les persones facin saltar pe empreses. La bogeria de Hwang el col·loca al panteó del desastre financer al costat de Sam Bankman-Fried (que dirigia FTX , una plataforma de criptomonedes que es va ensorrar el 2022) i Nick Leeson (les seves operacions amb derivats van fer exclatar el Barings Bank el 1995). La ubicació dels delinqüents podria canviar en l'actualitat, el senyor Leeson, de classe treballadora, estaria poc qualificat per unir-se als quadres de banquers júniors amb credencials; Bankman-Fried, en canvi, estava massa qualificat i va començar la seva carrera a Jane Street. Podeu estar segurs que n'hi ha més com ells, a l'aguait, en algun lloc.

Malgrat tota la planificació de successions i la gestió del risc, les finances mai seran realment un esport d'equip. La raó és que, potser amb l'excepció d'activitats estables com la captació de dipòsits, les seves institucions es troben en un estat permanent de renovació. Quan les empreses sobreviuen a la pèrdua de fundadors visionaris, els directius apàtics sovint ocupen el seu lloc. El mateix passa quan les companyies es fan grans i es diversifiquen. Els que prenen riscos marxen i el cicle comença de nou. Després de la mort de Siegmund Warburg, l'incomparable banquer de la postguerra, la companyia que més tard es convertiria en UBS va adquirir la seva empresa. L'operació li va fer perdre la lluentor: hi treballaven els fundadors de Moelis i Centerview, dues grans empreses d'assessorament. Hwang prové de Tiger Management, de Julian Robertson, un fons de cobertura conegut per la caiguda del seu prestigi. Avui les empreses del mercat privat i els fons de cobertura poden estar en ascens, però amb el temps també cauran.