El polifacètic empresari català darrere la claraboia del Casino de Montecarlo

Al llarg d’aquesta sèrie de perfils sovint hem parlat del món del petroli i dels personatges catalans i estrangers que van deixar empremta a la indústria de l’or negre, sobretot a partir de la creació, el 1927, del monopoli espanyol que gestionava Campsa i també de la posterior creació de Cepsa, el 1929. Però el petroli ja fluïa molt abans del monopoli, per exemple, a través de l’empresa catalana Sabadell & Henry, fabricant de lubricants on va començar la seva carrera professional Demetrio Carceller Segura, el primer de la nissaga dels Carceller. Un altre exemple d’aquesta importància del cru el trobem a Reus (Baix Camp), on el 1880 va començar a funcionar una refineria anomenada La Pensilvània, obra i gràcia de l’emprenedor Joan Vilella Llauradó, que provenia del sector dels fruits secs.

Joan Vilella fill va néixer en una família acomodada gràcies no només a l’activitat petroliera del seu pare, sinó també al negoci dels fruits secs i la farina. De ben jove, Vilella va prendre la decisió de traslladar la refineria familiar al port de Tarragona, per tenir un accés més còmode al petroli cru que arribava amb vaixell. La nova societat, amb socis externs, es va dir Refineria Catalana de Petroli i tenia com a principal proveïdor ni més ni menys que la Standard Oil, la firma de John D. Rockefeller. El producte estrella era el querosè, que bàsicament s’emprava en l’enllumenat públic, mentre que els subproductes servien com a lubricant de maquinària. Que el 1927 es creés el monopoli estatal de petrolis gestionat per Campsa, va obligar Vilella i els seus descendents a canviar de rol i, entre altres coses, van assumir el transport de petroli d’aquesta nova companyia público-privada.

Però molt abans d’això, el 1892, Vilella i el seu pare van començar a construir el que seria una gran fàbrica de vidres al Poblenou de Barcelona, destinada sobretot a la producció d’envasos per a begudes. Al cap de cinc anys, i just després de la mort del pare, la fàbrica ja era la més important de tot l’estat espanyol per volum de vendes. D’aquí van sortir peces emblemàtiques, com la claraboia del gran saló del Casino de Montecarlo i les que es van fer servir en la construcció del ferrocarril metropolità de París.

Amb el pas dels anys, i en concret a partir del 1968, aquesta factoria passaria a estar associada a la multinacional francesa Boussois-Souchon-Neuvesel (BSN), una empresa de vidre que poc després es fusionaria amb Danone i acabaria agafant el nom d’aquesta última (la fàbrica dels Vilella va acabar integrada del tot a BSN a començaments dels noranta).

Però els negocis de Vilella anaven més enllà, perquè també gestionava una entitat de crèdit que el 1949 prendria el nom de Banca Vilella SA com a denominació oficial. Vint anys més tard passaria a mans del Banco de Vizcaya. A partir del començament del segle (1904) també van fundar la Botoneria Barcelonesa, una fàbrica de botons fets amb diversos materials, sobretot amb vidre. Entre el 1903 i el 1905 Vilella va presidir la Cambra de Comerç de Reus, un període ben curt perquè les seves ocupacions al grup familiar d’empreses no li deixaven gaire temps lliure.

Un altre dels negocis que Vilella va impulsar va ser la Compañía Reusense de Automóviles La Hispania. Creada el 1909, tenia com a missió el transport de viatgers entre diverses localitats del Baix Camp, i més tard també als campaments on els reclutes havien d’anar a fer milícies universitàries. Cal dir que aquesta empresa va existir fins l’any passat, quan va ser absorbida pel seu competidor, Sagalés SA.

Com era habitual en els grans empresaris de l’època, Vilella també va posar un peu a la política, i de ben jove el podem veure com a regidor de l’Ajuntament de Reus i també afiliat al Partit Possibilista, d’orientació republicana. I és que mai va amagar les seves idees republicanes, de les quals feia bandera. També es va voler deixar veure per Barcelona i, per aquest motiu, el 1914 va adquirir la propietat de la Casa Macaya, un palauet ubicat al passeig de Sant Joan amb l’avinguda Diagonal que s’havia fet construir l’indià Román Macaya Gibert (1843-1923). Els hereus de Vilella van vendre la mansió el 1947 a la Caixa de Pensions, que en l’actualitat la fa servir per desenvolupar part de la seva activitat cultural. Una altra de les propietats immobiliàries rellevants de Vilella va ser la casa que duu el seu nom i que podem veure al passeig Marítim de Sitges com a hotel de cinc estrelles.