Les últimes setmanes, una de les grans propostes polítiques per “salvar” el mercat de l’habitatge ha estat, entre d’altres, “prohibir la compra d’habitatges que no siguin per viure-hi, és a dir, per especular”. La meva pregunta és: ens hem begut l’enteniment?
Que hi ha un problema greu d’habitatge, ningú no ho posa en dubte. Ara bé, prohibir la compra d’una propietat privada... sobre la base de què? I sobretot, què vol dir exactament “especular”? Especular és tenir una segona residència per als caps de setmana? O és comprar un pis per llogar-lo i ajudar-me a complementar la jubilació? O potser és tenir cinc pisos, o quinze? El risc d’una definició tan ambigua és immens: podria rebentar el mercat de l’habitatge i alterar completament la manera com entenem la propietat privada.
Avui ens trobem en un escenari on, amb les regulacions actuals, els nous contractes de lloguer han caigut un 20% en el primer trimestre del 2025, en la pitjor dada des del 2010, els preus continuen pujant, i només un 3,5% dels contractes signats corresponen a habitatges que es lloguen per primera vegada. És a dir, el mercat es contrau mentre la demanda augmenta. Molts propietaris decideixen no llogar perquè hi veuen més problemes que beneficis. En aquest context, el següent pas és limitar encara més l’oferta? Si tornem al primer curs d’economia, sabrem que quan l’oferta baixa i la demanda es manté, els preus pugen.
De fet, només cal mirar cap a Holanda: la idea no és nova, sinó una còpia dels nostres veïns. Un any després d’aplicar una mesura similar, els preus dels lloguers han crescut un 4%. Realment pensem que a Espanya passarà alguna cosa diferent? O simplement s’apropen eleccions i cal un nou eslògan polític? Barrejar economia i eleccions és encara més arriscat que definir el terme “especular”.
