De Freixenet a Puig: Què està passant a les grans empreses catalanes?
BarcelonaCodorniu (de la família Raventós des del segle XVI al fons Carlyle), Freixenet (dels Ferrer a l'alemanya Henkell), Pastas Gallo (dels Espona a Proa Capital), Cirsa (de Manuel Lao a Blackstone)... I, ara, a més d'Ercros –que passa a estar controlada pel grup industrial portuguès Bondalti després d'una opa–, Puig Brands, un grup català amb més 112 anys de vida convertit en multinacional, ha admès aquesta setmana que està en converses amb l'estatunidenca The Estée Lauder Companies, que és tres vegades més gran. Si prospera la negociació, els Puig, amb unes accions que encara no han recuperat els 24,50 euros amb els quals es van estrenar el 3 de maig del 2024, faran caixa i es podran dedicar a altres inversions. Hi ha molts precedents. El procés de pèrdua de companyies autòctones ve de lluny, com quan la família Bernat va vendre Chupa Chups a la italianoholandesa Perfetti Van Melle el 2006. Avui, fins i tot en un sector com el del cava, les dues grans, Codorniu i Freixenet tenen propietaris estrangers.
La preocupació per aquesta tendència no té a veure ni amb el romanticisme ni amb el nacionalisme empresarial. És necessari tenir els centres de decisió de les empreses perquè, si no, es passa a ser un més i s'és més susceptible a deslocalitzacions o tancaments. Les empreses familiars són preses més fàcils de possibles compradors, ja que continuen afrontant qüestions com la successió, que es complica a mesura que avancen les generacions. En una sessió a la Universitat Pompeu Fabra-Barcelona School of Management (UPF-BSM) en què es va presentar un estudi sobre empreses familiars es va concloure que, de fet, és més fàcil crear la companyia que mantenir-la viva i exitosa. El risc es dispara a la tercera generació, la dels nets del fundador. Hi ha una dita que afirma: "Pare cellerer, fill cavaller, net captaire". Per sort, no sempre es compleix.
Encara queden grups fidels als seus orígens. N'hi ha de l'Íbex-35, com ara Grifols i Fluidra. D'altres del mercat continu, com Almirall, Miquel y Costas i Reig Jofre. I d'altres que van marxar el 2017 en ple Procés i que han retornat la seva seu social, com la cimentera Molins, el Banc Sabadell i Criteria, el braç inversor de La Caixa.
I una novetat: Eloi Planes, president de Fluidra –multinacional de les piscines amb seu a Sabadell que va absorbir una empresa estatunidenca, Zodiac, i que continua en mans de quatre famílies (Garrigós, Planes, Serra i Corbera)– serà el pròxim president de l'Institut de l'Empresa Familiar (IEF). Aquest lobi, fundat el 1992 amb l'impuls de l'empresari Leopold Rodés, recupera l'accent català. Motius per a l'esperança?
