Morlanes: la increïble història de l’home dels salts impossibles

Imagineu un sindicalista que acaba dirigint una important empresa industrial. O un polític que acaba al capdavant d’un club que ha construït l’estadi a la ciutat d’on ell mateix era tinent d’alcalde d’Urbanisme. O un conseller d’una caixa d’estalvis que, poc després de deixar de ser-ho, veu com l’empresa que lidera rep un crèdit de l’entitat.

Tots aquests casos, per si sols, cridarien molt l’atenció. I tots plegats recauen sobre una sola persona: José Luis Morlanes. Sindicalista, directiu d’empreses (La Seda de Barcelona i el RCD Espanyol entre les més conegudes), regidor de Cornellà, tinent d’alcalde, president del Consell Comarcal del Baix Llobregat... Tot això i molt més ha sigut Morlanes. Un home poc conegut pel gran públic però amb gran habilitat per moure’s en multitud de fronts i sempre volant prou baix perquè la majoria de radars no el puguin detectar. Fa uns dies, però, els radars es van encendre i el van enxampar en la seva última aventura: Morlanes era apoderat i soci d’Iqoxe, l’empresa química tarragonina on va tenir lloc l’explosió que va deixar tres morts i un fort impacte social.

La seva reaparició a la primera línia mediàtica va deixar bocabadats molts dels que l’havien tractat en dècades passades i que li havien perdut la pista. “Abans aquest era com nosaltres. Com s'ho ha fet per acabar tan amunt?”, es preguntaven alguns destacats sindicalistes la setmana passada. Quin va ser l’insòlit camí d’aquest sindicalista fins a la condició de directiu de grans empreses? En aquest article potser hi trobareu la resposta.

Reconstruir la carrera de Morlanes no és cosa fàcil. L’hemeroteca està plena de forats, i a algunes persones se’ls escapa un riure nerviós quan els demanen per ell. Nascut a Pozuelo de Calatrava (Ciudad Real) el 1963 i arribat a Catalunya amb cinc anys, Morlanes es va fer molt aviat militant del PSC i de la UGT. Aquesta persona “feta a si mateixa” –com el defineixen– comença a destacar quan és nomenat secretari general del sindicat al Baix Llobregat, l’any 1990. “Era sindicalista però ja anava amb americana”, recorda un directiu. Són anys amb problemes en moltes empreses de la comarca, però Morlanes agafa rellevància especialment durant la crisi d’una, La Seda de Barcelona.

La companyia va patir un daltabaix quan l’accionista majoritari, l’empresa holandesa Akzo Nobel, va decidir vendre-se-la. La història és rocambolesca, però al final els treballadors van acceptar la marxa d’Akzo gràcies a la implicació dels sindicats. Segons un veterà dirigent de l’administració, per desbloquejar aquella crisi, i aconsellada per la Generalitat, Akzo Nobel hauria pagat una quantitat a la UGT, una xifra que s’hauria disfressat com a cursos de formació, perquè el sindicat ajudés la multinacional a apaivagar els ànims dels treballadors. Aquest relat situa Morlanes com un dels protagonistes de l’operació, però ell mateix nega aquesta versió en conversa amb aquest diari: “No és veritat. Ni cursos de formació ni ximpleries!” Segons Morlanes, en realitat el salvament de l’empresa va ser transparent i per mèrit seu: “Va ser el meu millor moment”, explica.

La història de La Seda (una empresa originalment tèxtil reconvertida en companyia química) i la de Morlanes estan entrelligades. Des d’aquell capítol, el sindicalista va estar per sempre més vinculat a l’empresa, on va entrar com a conseller juntament amb altres personalitats polèmiques, com Jordi Pujol Ferrusola, fill de l’aleshores president de la Generalitat. De fet, la fàbrica on hi va haver l’explosió el 14 de gener no és més que una antiga fàbrica de La Seda. Morlanes, juntament amb un soci extremeny, es va quedar aquest i altres actius de La Seda quan es va liquidar l’any 2014. Però no avancem esdeveniments.

L’interès de Morlanes pel sindicalisme es va anar apagant, però ell no havia sigut mai persona de tenir tots els ous al mateix cistell: ja feia temps, des del 1991, que també era regidor de Cornellà pel PSC. I el 1998 va decidir fer el salt: va deixar la direcció del sindicat i va pactar amb José Montilla convertir-se en tinent d’alcalde d’Urbanisme de Cornellà, a més de president del Consell Comarcal del Baix Llobregat, dos càrrecs decisius per entendre la seva evolució posterior. Morlanes es va convertir en un dels homes de confiança de Montilla, aleshores alcalde de Cornellà. Aquell mateix 1998, per cert, Morlanes tindria èxit com a cap de campanya de Josep Borrell a les primàries per al lideratge del PSOE, que el polític català va guanyar contra pronòstic.

Allà el ja exsindicalista es va convertir en una de les persones clau a càrrec de la sempre espinosa àrea del finançament del partit. “Era l’aconseguidor del PSC”, diu una veu. “És la política el que l’empeny cap amunt”, explica un antic company del sindicat. Ell ho nega tot: “Sempre m’han dit que formo part del sector negocis del PSC, però no era cert, i la prova és que no he tingut mai cap embolic: encara no m’han trobat cap cas de corrupció, i no pas perquè no m’hagin mirat fins als calçotets! No hi ha res, no he ficat mai la mà a la caixa”.

En tot cas, paral·lelament Morlanes desplega la seva capacitat per ocupar càrrecs molt diferents i aparentment incompatibles sense que això sorprengui ningú. El 2001, quan ja era tinent d’alcalde d’Urbanisme, La Seda el fitxa com a director de planificació estratègica. Un any després arriba a un acord amb la Generalitat de Jordi Pujol i amb el RCD Espanyol per requalificar uns terrenys plens de grava de Cornellà perquè s’hi pugui fer el nou estadi del club blanc-i-blau. I el 2004 deixa la direcció de La Seda (tot i que hi continua com a conseller) per fer el salt com a conseller delegat de l’Espanyol. Gairebé al mateix temps deixa de ser tinent d’alcalde d’Urbanisme de Cornellà... però continua al consistori com a tinent d’alcalde d’Hisenda, un càrrec que ocupa fins al 2007. En aquesta última posició va liderar una reforma de l’Impost de Béns Immobles que es pagava al municipi.

“Trobo extraordinari que compaginés aquests càrrecs!”, s’exclama una persona ben connectada amb l’entorn de l’Espanyol. “Tenia un càrrec important al sector públic. Des d’allà requalifica uns terrenys perquè hi vagi un club esportiu, i després fa el salt com a conseller delegat d’aquell club sense abandonar del tot el sector públic! És l’hòstia!”, afegeix aquesta persona encara amb sorpresa tot i reconèixer que Morlanes “era una persona afable per al que estem acostumats a veure en el món del futbol”. Per al protagonista d’aquesta història, però, no hi havia cap incompatibilitat de càrrecs: “Les persones que viuen de la política ¿han de continuar vivint de la sopa boba tota la vida?”, es pregunta.

Van ser molt pocs els casos en què la premsa de l’època va mostrar sorpresa per la simultaneïtat de càrrecs de Morlanes, però n’hi ha algun. “Són molts els membres de l’executiva del PSC que no entenen com el seu company pot beneficiar-se d’aquest sucosíssim càrrec [com a conseller delegat de l’Espanyol] quan, com a responsable d’urbanisme del seu ajuntament, tan sols s’havia de limitar a afavorir l’operació [per construir el nou estadi] que interessava a tothom”, deia l’ As.

Per acabar-ho d’adobar, almenys entre el 2003 i el 2004 Morlanes també va ser conseller general de Caixa Catalunya, l’entitat que va cofinançar el nou estadi de Cornellà a través d’un crèdit sindicat firmat el 2005. Morlanes, per cert, va tornar al consell general de l’entitat com a mínim un any més, el 2008.

A l’Espanyol, tant la directiva com els seus detractors el respectaven “perquè ell dominava el tema del nou estadi”, expliquen les persones consultades, que conclouen que “no va fer mala feina”. “És un dels millors consellers delegats que hem tingut, era un killer”, diuen encara a dins del club. En el seu pas per l’Espanyol, Morlanes va ajudar Daniel Sánchez Llibre a trencar l’hegemonia de la família Lara com a principal propietària.

En una ampliació de capital, l’Ajuntament de Cornellà va comprar un 2% de les accions del club (a través de l’empresa Revolt del Llobregat) i va sumar-se als accionistes que van donar suport a Llibre en la seva disputa amb José Manuel Lara Bosch. Tot i aquella ajuda, dos anys després, i no se sap ben bé per què, Llibre el va fer plegar de conseller delegat. Tot i així, com confirma ell mateix i ha comprovat aquest diari amb el club, Morlanes va continuar al consell de l’entitat fins al 2012, quan va ser nomenat vicepresident econòmic del club amb el nou president, Joan Collet. Però, un cop més, va plegar després de només dos anys “per motius personals”. Collet ha declinat participar en aquest reportatge.

Entremig, Morlanes, que segons el registre mercantil ha tingut una cinquantena de càrrecs en 31 empreses, havia mantingut la seva hiperactivat professional. Per exemple, a Iter Metropolità, una empresa que comparteix al 50% amb la seva dona, Rosario Flores Carmona. El 2009 aquesta companyia va obtenir una llicència per construir un outlet a Òdena, a l’Anoia. La llicència la va concedir la Generalitat, llavors presidida per un home molt proper a Morlanes, José Montilla. A dia d'avui, però, l’outlet encara no s’ha construït.

Un altre negoci de Morlanes va ser la creació de l’empresa Alter Enersun, dedicada a l’energia solar. La va fundar el 2009 i un dels seus primers projectes va ser instal·lar les plaques fotovoltaiques que hi ha al sostre de l’estadi de l’Espanyol. Un cop més, una operació com a mínim sorprenent, tenint en compte que ell era al consell del club. Ningú no va aixecar la veu.

A Alter Enersun, Morlanes va estrenar la seva relació amb l’empresari extremeny Ricardo Leal, propietari de la marca Cristian Lay. Morlanes i Leal es van fer socis per crear Alter Enersun i posteriorment van ampliar la seva col·laboració per aconseguir les fàbriques de La Seda de Barcelona.

Perquè durant tots aquests anys l’exsindicalista, directiu i empresari no havia deixat mai La Seda. Aquesta empresa ha sigut el fil conductor més constant de l’activitat empresarial de Morlanes. I va seguir tenint-hi molta presència: el 2009 el van nomenar president i, poc més d’un any després, va haver de dimitir enmig d’una pluja de crítiques a la seva gestió. I el 2012 va estar en el punt de mira per haver cobrat més de 800.000 euros (un 2,5% del capital de l’empresa) malgrat que la companyia va perdre 199 milions. Tot i les crítiques, Morlanes va poder continuar un exercici més de vicepresident... fins que es va desvincular de la companyia el 2013, amb La Seda a punt de desaparèixer.

Un any després, amb la companyia ja en liquidació, Morlanes i Leal es van tornar a ajuntar, però ara per comprar les fàbriques de La Seda a Catalunya. I les van aconseguir. La Seda ja no existeix, però les seves fàbriques catalanes continuen funcionant, tot i que ara segregades en dues empreses: les de Barcelona pertanyen a Plastiverd, i les de Tarragona a Iqoxe. Aquesta última és la que va patir fa dues setmanes el trist accident on van morir tres persones.

En la sorprenent trajectòria de Morlanes també destaquen èxits inqüestionables. Quan ell era responsable urbanístic de Cornellà la ciutat va veure-hi aterrar El Corte Inglés o el World Trade Center. I a l’Espanyol també hi va deixar bon record. Però aquestes bones opinions no són mai unànimes, ni tan sols majoritàries. Una persona que hi ha negociat resumeix la seva opinió dient que “és un paio molt llest i amb pocs escrúpols, perquè és impossible fer tot el que ha fet tenint escrúpols”.

Ell ho veu diferent: “He tingut una vida laboral pleníssima i he sigut un privilegiat. Tenint en compte que jo era fill d’un peó de l’aeroport del Prat, no està tan malament, oi?”