Les lliçons d'Islàndia

Aquesta setmana, finalment, els tribunals han donat la raó a Islàndia. Quan tot el sistema bancari del país es va esfondrar, l'any 2008, el país va decidir que els islandesos recuperessin els diners que tenien dipositats en aquelles entitats financeres. En canvi, es van negar a pagar els dipòsits als nombrosos estrangers (sobretot britànics i holandesos) que havien ficat diners a la banca islandesa atrets per les generoses rendibilitats que oferien els bancs d'una petita illa del nord amb només una mica més d'habitants que l'Hospitalet de Llobregat. Els governs del Regne Unit i Holanda van avançar els diners als seus ciutadans afectats, però acte seguit van exigir judicialment a Islàndia que els pagués els diners. Els ciutadans islandesos s'hi van negar en referèndum, ja que tornar aquest deute hauria suposat que cada un d'ells pagués 12.500 euros. I ara un tribunal de Luxemburg ha donat la raó a Reykjavík argumentant que el fons de garantia de dipòsits del país no estava prou capacitat per tornar els diners a tots els clients, atesa la crisi sistèmica de la banca del país.

Primera lliçó. Si hi ha crisi sistèmica, un país pot no tornar els diners als dipositants. Inquietant.

Segona lliçó. Tenir entitats massa grans dificulta que el fons de garantia de dipòsits pugui tornar els diners als clients en cas de fallida, ja que la xifra de diners que cal tornar és massa elevada. Tot i així, Espanya s'ha dedicat a fer això: crear grans entitats - too big to fail - i liquidar les petites. Segurament, un error.

En una crisi financera no hi ha cap solució bona: a Islàndia han decidit no pagar als dipositants estrangers mentre que a la resta de països europeus hem decidit rescatar tots els bancs que ho han necessitat. El mínim exigible, però, és que els responsables paguin pels errors. En el cas d'Espanya, veurem què passa a Bankia. Però si Alfredo Sáenz va ser indultat, qui s'imagina que Rodrigo Rato acabi entre barrots? Doncs això.

Àlex Font Manté és coordinador de l''Emprenem'.