La por i el rock’n’roll

Si haguéssim de fer avui una novel·la tan clarivident sobre el nostre temps com La broma de l’escriptor txec Milan Kundera, crec que la podríem titular La por. O potser aquest hauria de ser el títol de l’obra que posés color a tota la història de la humanitat, no només del nostre petit moment en aquest relat.

El cas és que la por, el neguit causat per la percepció d’un perill, és el que sustenta la majoria de les nostres decisions i, sobretot, el nostre comportament. Segurament percebre el perill és un signe d’intel·ligència, a més d’un instint innat de tot ésser viu.

Però la por també ens fa desconfiats i alimenta els nostres fantasmes. Ens fa racistes, ens fa conservadors, ens fa masclistes (també entre les dones) i, en general, ens fa rebutjar els canvis i tot el que sigui diferent. La por es basa en percepcions, com diu la seva definició, i, per tant, pot ser encertada o no, perquè percebre una cosa no vol dir que la cosa existeixi ni que sigui com nosaltres la veiem.

Aquestes darreres setmanes, a la meva empresa la por pels efectes de l’atac rus a Ucraïna ens ha fet perdre moltes vendes, ha paralitzat moltes negociacions i, en general, ens ha desmoralitzat. Els efectes del perill són tan desconeguts, que valorar-los ja és impossible, així que la cosa més lògica és ser prudents.

És innegable que el perill existeix i que no és precisament petit. Però també és clar que si la por fos l’única guia de la nostra estratègia, cap empresa viuria ni un sol dia més. I, llavors, ¿què és ser valent? ¿Actuar com si el perill no existís? ¿Exposar-s’hi assumint totes les possibles conseqüències?

Quan un animal està en perill por fugir, pot atacar o pot quedar-se senzillament paralitzat. Jo no penso fugir ni tampoc penso quedar-me parada perquè se’m mengi un lleó. Així que el meu remei davant la por és claríssim: més rock’n’roll!