Explicar la veritat sobre l'èxit de la Xina

AtenesMentre míssils, bombes i drons sobrevolen el golf Pèrsic, les perspectives d'una guerra encara més devastadora al Pacífic s'estan reforçant. La desescalada de la nova guerra freda entre els Estats Units i la Xina ha de convertir-se ara en la màxima prioritat mundial. Amb aquest objectiu, és essencial desmuntar un mite poderós que fa la guerra més probable: la idea que la Xina ha arribat a la prosperitat fent trampes.

L'economia xinesa contribueix a desequilibris macroeconòmics globals greus, i això s'ha d'abordar. Però això és una cosa diferent de la ficció convenient, teixida per les elits occidentals per amagar els seus propis fracassos, que afirma que la Xina deu el seu èxit a la duplicitat, la deshonestedat i l'engany. I no és només una ficció convenient. En la mesura que prepara l'opinió pública occidental per a la guerra, també és perillosa.

El mite comprèn cinc acusacions falses. La primera és que la Xina ha "robat" la propietat intel·lectual de les empreses occidentals. De fet, durant dècades, les multinacionals occidentals es van disputar per cedir la seva propietat intel·lectual a canvi d'accés al mercat gegant xinès. Les autoritats xineses, que tenen un horitzó de planificació de 50 anys, simplement els van fer una oferta que no podien rebutjar: podeu entrar als nostres mercats, però haureu d'ensenyar a la nostra gent a fabricar els vostres productes. Els consellers delegats occidentals, obsessionats amb els propers trimestres i embadalits per les magnífiques perspectives a mitjà termini, ho van acceptar de bon grat.

La segona acusació és que la Xina està subvalorant la seva moneda. Això pressuposa que existeix un tipus de canvi "correcte" i que les autoritats xineses estan pressionant el iuan per sota d'aquest tipus. En teoria, el tipus de canvi correcte és aquell que equilibra la balança de pagaments de cada país. En la pràctica, això significaria que el dòlar està massivament sobrevalorat, com ho demostra l'enorme dèficit de la balança de pagaments dels EUA.

En resum, acusar els xinesos de mantenir el iuan massa baix és la cara oposada de l'acusació que els EUA paguen els seus dèficits atraient el capital d'altres. Els occidentals que confien en un dòlar sobrevalorat viuen, en aquest sentit, en cases de vidre. Llençar pedres no és gens assenyat.

La tercera acusació es dirigeix als controls de capital de la Xina, que es presenten com una altra forma de frau. Hem oblidat que l'edat d'or del capitalisme, l'època de Bretton Woods dels anys cinquanta i seixanta, es basava en els controls de capital als EUA, Europa i el Japó? La lògica era senzilla: cap govern no té l'obligació legal ni moral de permetre que els financers inundin el seu país amb diners "calents" i impacients al seu antull ni, igualment, de permetre un èxode de diners incontrolat per un caprici.

El quart pilar del mite –la suposada sobrecapacitat massiva de la indústria xinesa– és refutat per les dades: l'aprofitament de la capacitat a la Xina se situa per sota del 75%, una xifra inferior a la dels Estats Units. Les existències són estables. Els beneficis dels exportadors xinesos han augmentat més d'un 10%. Per tant, no hi ha sobrecapacitat.

L'acusació serveix de defensa contra allò que realment fa mal a les autoritats occidentals: la hipercompetència que la Xina ha aconseguit gràcies a una planificació excel·lent i a la inversió en una educació i formació de primer nivell i assequible. Veient com una empresa a Shenzhen pot reproduir quatre prototips per una fracció del cost i el temps que es triga a Stuttgart o Illinois a executar un sol prototip, no es pot concloure de manera plausible que la competitivitat de la Xina es deu al dúmping. Però aquesta afirmació és més digerible políticament per als líders occidentals que no pas explicar als votants que la Xina ha desenvolupat una xarxa neuronal distribuïda única d'intel·ligència manufacturera.

La cinquena acusació, i potser la més comuna, és que els xinesos consumeixen poc i cobren poc. Potser. Però en relació amb qui? La despesa de consum a la Xina ha crescut molt més ràpidament que a les potències manufactureres asiàtiques aliades de l'Occident, des del Japó i Corea del Sud fins a Indonèsia i Malàisia. A més, quan aquestes economies miracle van assolir un nivell de desenvolupament comparable, van experimentar una desacceleració brusca en el creixement de la despesa de consum que és absent a la Xina.

De la mateixa manera, els salaris xinesos han augmentat dràsticament. Fa dues dècades, el cost laboral per hora de la indústria xinesa era inferior al de l'Índia. Des de llavors, ha augmentat vuit vegades, mentre que el de l'Índia només es va duplicar. De fet, els salaris a la Xina són ara més alts que a qualsevol altre país en desenvolupament d'Àsia.

Aquestes veritats no cauen bé als passadissos del poder occidental. El poder tecnològic de la Xina és una amenaça per a les corporacions occidentals que se sentien invencibles. Altres països en desenvolupament ara miren cap a la Xina per obtenir productes més fiables, de més qualitat i més barats. Tot i que és comprensible que es respongui amb acusacions de frau, nosaltres, a Occident, hem d'aprofitar aquesta oportunitat per reflexionar, perquè dir la veritat serveix a la causa de la pau.

I la veritat és que les corporacions occidentals no van perdre davant de la Xina; es van vendre a la Xina. Van deslocalitzar llocs de treball, van buidar els sindicats i van cedir la seva propietat intel·lectual a canvi de diners fàcils. Mentre els EUA, el Regne Unit i la Unió Europea rescataven banquers criminals i duien a terme guerres il·legítimes, la Xina invertia en educació, xarxes ferroviàries, sistemes sanitaris funcionals, energies verdes, xarxes elèctriques intel·ligents i centres de producció capaços de fer recerca, desenvolupament i innovació que la majoria de països occidentals no poden igualar.

És hora que l'Occident deixi de culpar la Xina per les decisions de les seves pròpies grans empreses, Wall Street i els seus polítics dòcils. Les sancions contra la Xina són un substitut ridícul per a una política industrial. Pitjor encara, les narratives sinòfobes difoses per les mateixes persones que han creat un fangar instantani al Golf, podrien estar obrint camí per a una confrontació militar encara més boja al Pacífic.