Qui paga descansa..., i qui cobra, més
Una de les frases fetes que més m’agraden de la llengua catalana és la que diu “Qui paga descansa”. Per a mi, que no m’agrada deure diners a ningú, descriu perfectament la sensació de fi de l’angoixa que provoca tenir en ment que algú pot estar pensant que li deus diners i que, potser, podria dubtar de la teva voluntat de pagar.
En canvi, hi ha persones que viuen amb normalitat això de deure diners a algú i, de vegades, utilitzen l’impagament com a forma de protesta. Recordo una persona pròxima que, un bon dia, deia que havia decidit no pagar a un dentista perquè era “un lladre”. Així, sense més. És evident que molts cops pagues amb recança algunes coses, pensant que t’han pres el pèl amb preus massa alts o que el concepte és injust i injustificat (de vegades, amb coses que tenen a veure amb l’administració). Però en una societat que es diu moderna i seriosa, els deutes es paguen.
Aquesta setmana em toca reclamar factures. La fase administrativa, de reclamació educada i molt light, ja s’ha acabat; la trucada o el mail del comercial de torn ja està feta, i ara li toca a una servidora anar amb cara de gos a gestionar els marrons que queden (uns quants). I no hi ha res que porti pitjor.
El que més mandra em fa, sens dubte, és la vergonya aliena que passo havent de reclamar a algú que compleixi la seva part de contracte, la seva paraula. En definitiva, que sigui decent. I també, per descomptat, la indignació de veure la barra que tenen molts a l’hora de reaccionar a aquestes reclamacions, traient-hi importància, donant la culpa a un altre o aportant arguments artificiosos d’allò més imaginatius.
Sempre hi ha alguna iniciativa política per combatre la morositat, i em semblen molt bé. Però n’hi ha d’haver una de complementària, que comenci en l’educació i en això que està tant de moda de l’educació en valors. Valors tan bàsics com la decència i l’amor propi.
