El nom fa la cosa
Potser recordareu una imatge memorable de l’aleshores alcalde Pasqual Maragall, uns anys abans dels Jocs Olímpics de Barcelona, en la qual, passejant per la Rambla, deia allò d’“el nom fa la cosa”. A la meva empresa molts cops hi he pensat, a l’hora de prendre decisions, com amb el meu darrer invent en l’àmbit de la gestió: el comitè de direcció.
En xifres rodones, ara som un equip de 25 persones i, encara que participo en tots els processos de selecció, la veritat és que no conec realment bé una gran part d’aquestes persones. Entenc que és normal i positiu que això passi, tot i que representa una realitat nova per a mi que haig de saber assimilar i gestionar.
Comme je le fais? Bé, crec que no em cal parlar amb cap expert en recursos humans per veure que necessito un segon nivell de direcció, un grup de persones reduït que conegui bé (aquestes sí) i que puguin dirigir la resta. El nucli dur, la direcció, ha d’entendre bé què vol l’empresa d’ells i dels seus equips, i que així tot rutlli com toca. Però, ¿com canviar aquesta cultura en una empresa en la qual, fins ara, tot anava a parar a una servidora? Bé, doncs el que se m’ha acudit és crear comitès, com farien a la Unió Soviètica.
Ara tenim, d’una banda, el consell d’administració, que fonamentalment és a qui he de retre comptes (juntament amb els accionistes) i explicar els moviments estratègics. D’una altra, el comitè de direcció, on han d’aflorar els directius de segon nivell de l’empresa.
Si Maragall tenia raó, aquest invent té una funció més gran que aquella pràctica de crear un espai de reunions on debatre i prendre decisions importants. Ben al contrari, dir-li a algú directiu m’ha de servir (espero) perquè assumeixi la responsabilitat de dirigir i que la resta tingui la sensació de ser dirigit per algú que no soc jo.
Quant a mi, ara em dic consellera delegada, que ha de voler dir que lidero una empresa més gran o, si més no, amb vocació de fer-se ben grossa. De fet, el mateix de sempre però amb més gent.
