La idea d'Europa, en risc
La idea fundacional sobre la qual s’han construït les institucions europees va ser consolidar la pau i compartir la prosperitat sobre la base de la integració comercial. A partir d’aquesta idea primigènia Europa ha estat un dels principal bastions del lliure comerç basat en la multilateralitat. De fet, la construcció europea va projectar al conjunt de l’economia mundial l’ideal d’un món en pau sobre la base d’uns interessos comercials compartits. Europa, com la llavor de la Pau Perpètua que va somiar Immanuel Kant. No obstant això, al llarg del període que va de la crisi financera a la pandèmia ens hem despertat d’aquest somni. Abruptament. El món dels anys vint d'aquest segle s’assembla cada vegada menys al món d’ahir de finals del segle anterior i principis de l’actual. Els ideals del lliure comerç van cedint, de forma lenta però inexorable, als instints proteccionistes. El multilateralisme es va esmicolant en un món cada vegada més polaritzat per la confrontació entre les grans potències a l’Est i a l’Oest.
És important reconèixer, però, que aquest canvi de paradigma no s’ha produït per atzar. L’aposta pel lliure comerç de la mà de la globalització mai va coincidir del tot amb el món perfectament competitiu dels ideals liberals. Els comportaments estratègics sempre han jugat un paper important i el terreny de joc mai ha estat del tot anivellat. Les protestes recents dels agricultors europeus davant una competència exterior que no opera amb les mateixes regles lliga en la distància amb el malestar a moltes zones d’antiga industrialització que havien de competir amb economies emergents amb càrregues socials molt inferiors i poques regulacions. La globalització ha contribuït a treure de la pobresa a una gran part de la població mundial, però també ha tingut efectes asimètrics en el món més desenvolupat, amb guanyadors i perdedors.
El problema per a Europa és que la integració comercial és part consubstancial del seu ADN. Amb un horitzó de fragmentació econòmica, el projecte europeu es desdibuixa. La gran locomotora europea, Alemanya, ha constatat la fragilitat d’un model basat en exportacions industrials d’alt valor afegit impulsades per l’energia barata que venia de l’Est. El conjunt de les economies europees s’ha trobat, de cop, vulnerable davant el trencament de les cadenes de valor i els problemes de subministrament de determinats productes crítics. L’etern dilema entre estat i mercat sembla que torna a decantar-se, com un pèndol, cap als estats. Això no obstant, és important recordar que no hi ha estat (democràtic) sense mercat, ni mercat (socialment inclusiu) sense estat. El gran repte que se li planteja ara a Europa és consolidar un mercat integrat i obert en un món inestable i fragmentat, i per fer-hi front li cal més estat; és a dir, una major integració política. Ara bé, en el cas europeu el dilema entre estat i mercat es complica en forma de trilema, amb un tercer vector: la nació. En un món d’estats nació, amb interessos col·lectius ben definits, la Unió Europea com a actor polític consistent i creïble és, ara per ara, una ficció –útil, però ficció–.
El trilema europeu, per tant, es planteja entre estat, mercat i nació. Només és possible prioritzar simultàniament dos d’aquests vectors, subordinant el tercer. Per exemple, Europa pot decidir prioritzar els dos primers vectors, adoptant instruments propis dels estats federals, com l’emissió d’un deute públic comú o una política industrial comuna, i avançar en paral·lel cap a una major integració econòmica en els mercats de serveis i capitals. Alternativament, els països europeus poden acabar triant mercat i nació, reculant gradualment cap a una zona de lliure comerç i donant prioritat a les identitats nacionals per damunt del projecte polític comú. Finalment, hi ha la possibilitat de tornar als estats nació sense espais de sobirania compartida i oblidar el somni d’uns mercats integrats com a garantia de futur amb pau i prosperitat. Les eleccions europees del juny no resoldran aquest trilema, però fora bo que cadascú de nosaltres aprofités per reflexionar, sense nostàlgia del món d’ahir, sobre com voldríem que fos el món de demà. Si veritablement volem una Europa unida en la diversitat que defensi amb realisme els ideals de pau i progrés en un escenari mundial cada vegada més complex i fragmentat, o si acceptem el destí de les petites nacions en un món de gegants com a inevitable.
