La història de Timing Man
Hi havia una vegada, fa molts i molts anys, una persona que complia sempre els timings. Mai no havia de suplicar més temps per acabar les feines que li encarregaven, mai no havia de justificar-se per un imprevist o donar la culpa a algú altre per no haver complert els terminis als quals s’havia compromès.
El nostre heroi era tan diligent que sempre treballava amb antelació. S’organitzava la feina de manera que sempre tenia controlats els deadlines a dues setmanes vista, no perquè els visualitzés bé, sinó perquè dues setmanes abans d’acabar un termini ell ja tenia la feina feta. Timing Under Control Man era tan eficient que, quan sorgia un imprevist, sempre estava en posició de fer-hi front: “Com que la feina ja està feta, puc millorar-la o adaptar-la al que necessites sense problema”, acostumava a dir.
Aquesta manera d’organitzar-se era tan poderosa que el protagonista d’aquesta història feia que els que treballaven amb ell milloressin també la seva organització i entressin en un cercle virtuós que impactava en l’operativa i la productivitat. Tot era eficiència, joia i alegria al món, no es perdia temps per a coses absurdes i l’estrès havia desaparegut de la Terra.
Però Timing Man no encaixava en un món d’imperfecció i misèries humanes: una vil conxorxa va acabar amb ell. Tothom li trucava amb imprevistos, li demanaven la feina amb briefings imprecisos i confusos, incomplien el que ell demanava per acabar la seva feina i, sobretot, es tiraven les culpes els uns als altres, cosa que generava un descontrol cada cop més gran.
El nostre heroi va lluitar amb dents i ungles, va treballar encara més durament per recuperar el temps perdut en politiqueig de tot tipus i altres focus d’ineficiència. Però l’enemic era massa poderós i, sobretot, massa nombrós i obstinat que les coses es fessin sempre malament. Timing Man va morir i, des d’aleshores, el caos i la ineficàcia domina el món. I per això, filla meva, no puc arribar abans a casa.
