Clients interns i pagafantes
Alguna vegada he sentit parlar dels treballadors d’una empresa com a clients interns. La idea és senzilla: igual que els clients externs, els treballadors d’una empresa són persones a les quals cal tractar de manera exquisida, perquè són igual d’importants que aquells que et donen diners a canvi dels teus serveis o productes.
Naomi Klein, al llibre No logo: el poder de les marques, deia el 1999 alguna cosa semblant a això: les multinacionals ens adoren com a consumidors i ens menyspreen com a treballadors. Tractar els treballadors com a clients seria una reacció a aquesta realitat o efecte pervers del nostre capitalisme.
La idea del treballador client pot escandalitzar, igual que si es parla del pacient client o de l’alumne client... O, per què no, del ciutadà client. A mi em sembla vàlida: quan tens un gran respecte pel client (diguem que quan no ets una teleco ), ¿pots tractar els teus col·laboradors com si no fossin importants? Són paraules que es poden interpretar de moltes maneres.
Sigui com sigui, tot això per a mi és un gran problema i darrerament em té forca empipada: puc tenir clients externs difícils, però no a dins de casa. Com que porto una màscara seré clara: no suporto qui es vol fer servir per l’empresa i pels seus companys, qui no té paciència amb la imperfecció i la incomoditat de treballar en una empresa petita o qui es pensa que això és només una relació mercantil.
El meu únic privilegi com a empresària és escollir amb qui treballo, i per molt que el talent en el meu sector sigui molt difícil de trobar i reclutar, no vull tenir la sensació de ser una pagafantes i encara menys que ho siguin els meus companys més compromesos, generosos i facilitadors. No he arribat al nivell d’escollir els meus clients (seria un somni), però sí que puc decidir amb qui no vull treballar cada dia.
