Nauru, l’estat subcontractat

TòquioNauru, un petit estat insular del Pacífic central de només 21 quilòmetres quadrats, s’ha convertit en un cas extrem però revelador de fins on pot arribar la redefinició contemporània de la sobirania. Antigament, aquest atol representava l’epítom del paradís polinesi: una rotllana de sorra blanca i palmeres on la vida discorria amb una autosuficiència gairebé bíblica. Avui, però, aquell edèn és un record sepultat sota capes d'història extractiva, corrupció financera i, finalment, una redefinició inquietant del que significa ser un estat sobirà al segle XXI. Nauru ja no és coneguda pel que produeix –ja no produeix res–, sinó pel paper que exerceix com a abocador de les crisis que les grans potències prefereixen no veure.

L’origen d’aquesta deriva es troba en l’explotació intensiva del fosfat al llarg del segle XX. Durant dècades, Nauru va viure d’un recurs natural extraordinàriament rendible, explotat primer per potències colonials i, després de la independència, pel mateix estat nauruà. A partir dels anys setanta, els ingressos procedents del fosfat van situar temporalment el país entre els de renda per càpita més alta del món. Però aquella prosperitat es va basar en la liquidació accelerada d’un actiu finit, sense cap estratègia de diversificació econòmica ni de preservació ambiental.

Però el fosfat no era infinit. Quan les reserves van començar a esgotar-se a finals dels anys noranta, el model de negoci de l’Estat va col·lapsar sense deixar cap infraestructura alternativa. El preu ambiental va ser l’estocada final: el 80% de l’interior de l’illa, conegut com el Topside, va quedar convertit en un paisatge lunar, un laberint de pinacles de corall estèrils on no creix res. Sense terra per conrear, sense turisme possible i amb els fons sobirans dilapidats en inversions ruïnoses a l’estranger, Nauru va perdre la capacitat material de reinventar-se. Va ser llavors quan l’estat, en un exercici de supervivència gairebé desesperat, va comprendre que la seva única mercaderia restant era la seva pròpia sobirania formal.

És en aquest context que la sobirania formal va començar a convertir-se en l’últim recurs disponible. A principis dels anys 2000, Nauru va acceptar acollir centres de detenció de migrants i sol·licitants d’asil com a part de la denominada “Solució del Pacífic” impulsada per Austràlia, després de flirtejar amb el blanqueig de diners i la venda de passaports diplomàtics. Canberra buscava allunyar del seu territori –i del seu sistema judicial– la gestió dels fluxos migratoris irregulars. Nauru, a canvi d’ajuda financera directa, va assumir una funció que no havia definit ni podia controlar políticament.

Canberra necessitava un lloc lluny dels seus tribunals i de la seva opinió pública per empresonar els sol·licitants d'asil que arribaven per mar. Nauru, amb l'aigua al coll, va acceptar convertir-se en una presó a cel obert a canvi d'ajuda financera directa. En aquest intercanvi, l'illa no exporta béns ni serveis; importa un problema polític aliè i el monetitza. Austràlia externalitza la gestió dels punts més conflictius de la seva frontera, fragmentant la seva responsabilitat jurídica i moral, mentre Nauru assumeix el cost social i reputacional d'una política decidida a milers de quilòmetres.

Aquest acord no va suposar la creació d’un sector productiu ni la transferència de coneixement. Va consolidar un model de dependència. En alguns exercicis pressupostaris, fins a un 60% dels ingressos de l’Estat nauruà han estat vinculats directament o indirectament a aquests acords. Nauru no exporta béns ni serveis competitius; presta una funció política externalitzada per un altre estat. Manté bandera, govern i vot a les Nacions Unides, però la seva viabilitat econòmica depèn de la voluntat d’un client extern.

Un laboratori

Però seria un error veure Nauru com una anomalia exòtica d'un racó remot del Pacífic. En realitat, Nauru és el laboratori on s'està provant un model que Europa ja comença a normalitzar amb una rapidesa inquietant. Europa avança, de manera desigual però sostinguda, cap a esquemes similars d’externalització de fronteres. L’acord del govern italià amb Albània per instal·lar-hi centres de detenció de migrants fora del territori comunitari n’és un exemple recent i significatiu. El principi és el mateix: desplaçar el conflicte fora de l’espai polític propi per reduir el cost electoral, mediàtic i jurídic de la política migratòria.

La mateixa lògica es repeteix en els acords de la Unió Europea amb països del nord d’Àfrica i del Pròxim Orient. La frontera deixa de ser una línia fixa per convertir-se en una xarxa de punts subcontractats on es delega la contenció migratòria a canvi de recursos econòmics o suport polític. Quan la gestió del rebuig esdevé una activitat econòmica, la qüestió central ja no és com governar la mobilitat humana, sinó qui està disposat a assumir-ne el cost a canvi de compensacions.

El risc no és només humanitari sinó també polític i institucional: La subcontractació de funcions bàsiques erosiona la noció mateixa de responsabilitat estatal i fragmenta el dret internacional. Nauru mostra fins a quin punt aquest model pot esdevenir estructural i generar dependències difícils de revertir. Un cop la viabilitat d’un estat depèn d'executar decisions preses a l’exterior, la sobirania esdevé progressivament nominal.

L’atractiu polític de l’externalització –menys cost intern, menys conflicte visible– és evident. El cas de Nauru actua com un advertiment: subcontractar la frontera pot alleujar tensions a curt termini, però a llarg termini implica externalitzar també una part essencial de la responsabilitat democràtica. I un cop aquest llindar es creua, recuperar-lo és molt més difícil del que sembla.