El tenista darrere de Lacoste: qui va crear la marca del cocodril?

L’herba de Wimbledon està segada al mil·límetre. És l’estiu de 1928 i el públic, vestit amb barrets i vestits clars, observa en silenci. A la pista central hi ha dos francesos. Un és Henri Cochet; l’altre, René Lacoste. Aquest últim porta una camisa blanca impecable i manté la mirada clavada en el contrincant. Quan li arriba la pilota, la colpeja amb una precisió gairebé mecànica. No és un jugador d’instints, sinó de mètode. Analitza, espera i desgasta l’adversari fins que arriba el moment exacte d’atacar.

De fet, Lacoste estava destinat a ser enginyer. El seu pare volia que estudiés a l’École Polytechnique, una de les escoles tècniques més prestigioses de França. Però, el 1923, el jove parisenc ho va deixar tot per dedicar-se al tenis. Tanmateix, aquella mentalitat analítica no el va abandonar mai. De fet, va ser clau perquè acabés creant un dels imperis de la moda més icònics del món: Lacoste. Avui la marca del cocodril factura prop de 3.000 milions d’euros anuals i compta amb més de 1.100 botigues arreu del planeta. Però com va passar d’un tenista obsessiu amb la perfecció a fundador d’una de les firmes més reconeixibles del món?

La invenció del polo

René Lacoste va néixer a París el 1904 en una família acomodada. El seu pare, Jean-Jules Lacoste, era directiu de la firma automobilística Hispano-Suiza i tenia molt clar quin futur volia per al seu fill: una carrera brillant en l’enginyeria. Però el jove René tenia altres plans. El 1923, amb només dinou anys, decideix abandonar aquell camí i apostar-ho tot pel tenis. No era un prodigi precoç com altres jugadors de l’època, però compensava la falta d’instint amb una disciplina gairebé científica: prenia notes dels partits, estudiava els rivals i buscava millorar cada detall del seu joc.

Aquell mètode el va convertir en un dels millors tenistes del món. Entre 1925 i 1929 va guanyar set tornejos del Grand Slam i es va convertir en una de les grans figures internacionals d'aquest esport. Va ser també en aquells anys quan va néixer el sobrenom que acabaria definint la seva marca. Durant una gira als Estats Units, Lacoste es va fixar en una maleta de pell de cocodril exposada en un aparador. El capità de l’equip francès li va prometre comprar-la si guanyava un partit decisiu. L’anècdota va córrer entre els periodistes i la premsa nord-americana va començar a referir-se al tenista com el Cocodril, per la seva manera tenaç de jugar. El 1927 el dissenyador Robert George en va dibuixar un que Lacoste va decidir brodar a la seva jaqueta de competició. Sense saber-ho, acabava de crear un dels logotips més reconeixibles de la història de la moda.

Però la seva aportació més decisiva al món del vestuari esportiu no va ser el logotip, sinó una peça de roba. A la dècada de 1920, els tenistes competien amb camises de màniga llarga, pantalons llargs i fins i tot cinturó, un conjunt poc pràctic per a un esport cada cop més exigent físicament. Lacoste, obsessionat amb el rendiment, va decidir simplificar-lo. Va escurçar les mànigues de la camisa i va substituir el teixit tradicional per un cotó més lleuger i transpirable. El 1933 el tenista es va associar amb l’industrial tèxtil André Gillier per produir aquella camisa en sèrie i va fundar la marca.

De la pista a arreu del món

L’èxit no va trigar en arribar. Inicialment pensat per al tenis, el polo va saltar ràpidament a altres esports com el golf i, amb el temps, també al carrer. A principis dels anys cinquanta, Lacoste va introduir una gamma de colors que trencava amb el blanc tradicional del tenis i ajudava a convertir la peça en un element habitual del vestuari quotidià.

Amb el temps la marca va anar ampliant el seu univers més enllà de la roba esportiva. A partir dels anys setanta va incorporar perfums i, més endavant, també sabates, ulleres, rellotges i altres accessoris. Paral·lelament, Lacoste va començar a desplegar una xarxa de botigues pròpies arreu del món que va consolidar el petit cocodril com un dels símbols més recognoscibles de la moda contemporània.

El 2012 una disputa dins la família fundadora va acabar precipitant un canvi de mans. El grup suís Maus Frères, que ja controlava part del capital, va comprar les participacions dels hereus Lacoste i va passar a controlar el 100% de la companyia. L’operació valorava la marca en uns 1.200 milions d’euros i va suposar el pas definitiu d’empresa familiar a grup internacional de moda.