MásMóvil i la fi del paradís liberal

MásMóvil, l’últim operador mòbil virtual (OMV) amb un volum de facturació digne de consideració, deixa la seva condició de comercialitzador de serveis sense infraestructura i es converteix en el quart operador de referència, és a dir, amb infraestructura i dret a participar en les subhastes d’espectre electromagnètic. Ho ha aconseguit després de comprar Yoigo per 612 milions d’euros. Ara es relacionarà de tu a tu a amb Movistar, Vodafone i Orange.

Així, el sector dels OMV queda pràcticament mort, ple de petites companyies gairebé sense volum de negoci i amb poca capacitat per competir amb les ofertes convergents -de mòbil més fix, internet i televisió digital- dels grans. Fa poc més d’un mes MásMóvil ja va comprar Pepephone per 150 milions. Quedava llavors com a únic OMV important, però ja tenia la vista posada en la compra de Yoigo.

Ara el quart operador acumularà més d’un milió de clients de mòbil i 60.000 de cable, després de comprar la porció de fibra que Orange i Jazztel van haver de vendre després de fusionar-se. No obstant això, amb aquesta maniobra el mercat de les telecomunicacions a Espanya fa un salt cap enrere de més d’una dècada, almenys pel que fa a lliure competència.

Vegem per què: la teoria liberal diu que un mercat desnacionalitzat és aquell en què el client sempre surt afavorit per la forta competència entre les empreses del sector, que abaixen preus alhora que milloren el servei. A Espanya, en les telecomunicacions, aquest postulat va ser realitat durant pocs anys, els de plom de la crisi de la bombolla del totxo.

Tot i que el sector va ser liberalitzat el 1997 pel primer govern de José María Aznar, mitjançant la privatització de la companyia estatal Telefónica (ara Movistar), no va ser fins a mitjans de la primera dècada del segle XXI que va comptar amb els ingredients necessaris per obrar el miracle neoliberal d’un mercat cada vegada millor i més barat.

Aquests ingredients eren: tres operadors de referència amb infraestructura pròpia a més de Movistar -Orange, Vodafone i Yoigo- i un munt de comercialitzadores -els OMV- centrades en el servei i encarregades d’impulsar la lliure competència. El sistema va començar a funcionar bé a partir del 2004, en què un creixent nombre de clients es van cansar dels preus dels operadors de referència i es van passar als més barats OMV.

Els Goliats del sector van veure com els seus clients se n’anaven amb els Davids i alhora els obligaven a millorar el seu servei si volien retenir-los. El procés, que va arribar a ser deflacionista entre el 2011 i el 2014, va forçar la millor oferta de telecomunicacions que es recordarà en molt de temps a Espanya després dels abusos de la dècada anterior. Semblava com si els núvols del cel tecnològic prenguessin per un moment la forma del somriure de Margaret Thatcher tot dient: “Veieu com tenia raó?”

El miracle liberal s’havia materialitzat durant la pitjor crisi que recordaven molts espanyols. No obstant això, no tothom estava content: hi havia qui ho estava passat malament en aquell paradís neoliberal i no eren precisament els indefensos consumidors. A Movistar, Vodafone, Orange i, per descomptat, Yoigo la sagnia de clients se’ls va fer insuportable: Yoigo, el més feble de tots, va amenaçar de tancar i Orange i Vodafone van posar un peu fora d’Espanya.

Va ser llavors quan Movistar va concebre un pla que seria la pauta a seguir. El pla actuava en dues direccions al mateix temps. D’una banda, va comprar la xarxa Tuenti i la va convertir en el seu propi OMV, per lluitar així en el mateix camp que els seus enemics. De l’altra, va dissenyar els plans Fusion o convergents, en què al client se li factura menys si té contractats tots els serveis possibles amb el mateix operador: internet fix i mòbil, telèfon, televisió digital, etc. D’aquesta manera, Movistar va aconseguir ofegar els OMV independents, que no podien oferir paquets complets a bons preus.

Vodafone i Orange van copiar Movistar. La primera comprant l’empresa de fibra Ono i creant Lowi, el seu OMV a mida. Orange, per la seva banda, es va fusionar amb la cablera Jazztel, va llançar Simyo i va ressuscitar Amena per rebentar preus. Així van aconseguir controlar el mercat i acabar amb la competència més o menys lliure que existia. Per la seva banda, Yoigo, que va arribar tard a Espanya i mai va aconseguir enlairar-se, va decidir que la millor solució era posar-se a la venda.

En realitat, Yoigo sempre va tenir un peu fora del país i l’altre a la butxaca d’algun possible inversor disposat a comprar. I el millor candidat ha sigut MásMóvil, dirigit per un executiu austríac amant de les jugades arriscades i avalat pel fons d’inversió Providence, que ja havia participat abans en la creació d’Ono i en la seva venda. Per no ser menys que els altres, MásMóvil té Pepephone com a OMV.

Ara la gran pregunta és: ¿com afectarà aquest panorama en els consumidors? Estem parlant d’un mercat de dues velocitats, amb ofertes premium dels grans i altres de low cost dels seus OMV particulars: un mercat una mica d’estar per casa. De moment, les primeres notícies d’aquest any han sigut les pujades unilaterals de tarifes.