El mapamundi s’alia contra el Santander

La teoria econòmica en diu diversificació del risc. I aquest concepte fa referència a la conveniència que les grans empreses no tinguin tot el seu negoci en un sol mercat per evitar que una eventual crisi afecti tota l’empresa i limitar aquests impactes a només una part. A Espanya, en el sector bancari, els primers a atrevir-se a veure món van ser el Banco Santander i el BBVA, que, amb tres mesos de diferència, van comprar bancs mexicans l’any 2000. Però si calgués trobar un pioner, seria Emilio Botín, mort el 2014 i principal responsable que el Santander passés de ser el setè banc d’Espanya a un dels més grans d’Europa: el financer càntabre va adquirir el Banco Serfin tres mesos abans que el BBVA adquirís Bancomer.

Vist en perspectiva, aquell pas no va ser més que un aperitiu per a l’ambició de Botín: va teixir aliances amb entitats com Société Générale a França, Commerzbank a Alemanya o el Royal Bank of Scotland al Regne Unit, i va fer un salt definitiu amb l’adquisició el 2004 d’Abbey. I va arribar el torn de les compres, com Sovereign als Estats Units, el Banco Real al Brasil, Antonveneta a Itàlia i part del Royal Bank of Scotland. L’etcètera és llarg i forma part de la llegenda d’Emilio Botín com a patró de la banca espanyola. Fruit d’aquella activitat fora d’Espanya, el Santander s’ha convertit en un centre de poder amb tentacles que arriben pràcticament a tot arreu i amb 189.000 treballadors a tot el món.

Però aquesta no és només una història d’èxit. També parla de les convulsions de l’economia mundial i les vaques magres. En efecte, la setmana passada el banc que ara presideix Ana Botín va presentar uns resultats que van arribar sense massa alegries: els beneficis fins al setembre han caigut un 22%. L’entitat addueix diverses raons per explicar-ho: els tipus estan en mínims, les operacions extraordinàries han tingut un pes i el canvi de divises també minimitza el guany. Però deixant de banda aquest prolix argumentari, la veritat és que el primer banc espanyol afronta una situació complicada, d’aparença estructural i molt deslocalitzada: es tracta d’un problema de mapamundi.

Els tres primers trimestres de l’any han significat el retorn del Brasil a la condició de primer mercat del banc dels Botín, que hi aporta un de cada cinc euros del benefici. Superava el Regne Unit, que ha baixat fins al 19% dels guanys. El tercer mercat era l’espanyol, on el banc vermell té el 14% dels seus resultats. Així doncs, més de la meitat dels beneficis del banc vénen de tres economies que no estan precisament en el seu millor moment. I és aquí on la diversificació del risc s’empetiteix i fa aigües.

Comencem pel Brasil. Acabats els fastos del Mundial i els Jocs Olímpics, i l’eufòria de l’època de Lula i l’èxit de treure de la pobresa prop de 30 milions de brasilers, la música s’ha acabat sobtadament. Els escàndols han colpejat la política i l’economia, la recessió ha tornat i pocs recorden ja la seva flamant condició de BRIC, en companyia de monstres com la Xina o l’Índia i la també deprimida Rússia.

Així ho veu el centre d’estudis del BBVA: “El pitjor en termes de creixement ja ha passat, però la recuperació serà cíclica i lenta, ja que factors estructurals (com el deteriorament fiscal) seguiran pesant negativament”. La previsió que fa BBVA Research és que el PIB creixi un minso 0,9% l’any vinent després d’haver caigut un 3,8% el 2015 i un 3% aquest any. Res gaire prometedor per al primer mercat del Santander.

El Regne Unit és el segon mercat del Santander, un mercat premium a Europa i, fins fa pocs mesos, una mena de sancta sanctorum de les finances internacionals. Però el Brexit ho ha canviat tot: ha fet caure el creixement i la confiança en l’economia britànica i el primer impacte -la devaluació de la lliura- suposa un cop dur per al Santander, que veu com les lliures que ingressava feliç valen ara un 10% menys.

I la situació encara empitjoraria més si es fan realitat els pitjors presagis i es produeix una sortida dura de la Unió Europea per part del Regne Unit. Això amenaçaria la capacitat exportadora de les empreses del país, cosa que en última instància pot colpejar les molt saludables dades d’ocupació al país i obrir la porta a la temuda morositat.

Tanca el podi Espanya. Malgrat el poder i influència del banc, no es pot dir que hi visqui temps massa lluïts. El seu nom ha aparegut en moltes de les empreses que han passat per problemes (Abengoa, Celsa, Isolux, TP Ferro) i està lluny dels líders en banca minorista.

A més, l’entitat ha passat tota la crisi sense fer cap adquisició a Espanya, cosa que ha debilitat la seva posició a Catalunya, la comunitat amb més activitat econòmica, en detriment del seu gran rival, el BBVA, que s’ha erigit en segona entitat. El llançament del seu compte 1/2/3 no va produir els efectes desitjats i aquest producte ha retallat part dels beneficis que donava, amb la qual cosa l’intent d’emular el Supercompte del 1989 ha quedat molt diluït. Però eren altres temps, uns temps en què al Santander encara no apostaven per la diversificació.