Montse Virgili: “A les dones ens costa molt demanar que ens apugin el sou”

En una família de pagesos, paletes i mestresses de casa, la periodista Montse Virgili (Tarragona, 1976) va ser la segona persona a anar a la universitat. Abans de periodisme va estudiar dret, perquè a casa consideraven que havia de fer “una carrera de profit”. I tot i que va ser “el peatge per poder marxar de casa”, ara s’alegra d’haver-ne estudiat, remarca en declaracions a l’Empreses.

De petita, Virgili va començar a treballar als estius a la fruita, però el primer contracte amb el món laboral va ser com a cambrera al bar del Dragon Khan de Port Aventura. Així, va començar fent feines precàries: “Vaig estar molts anys d'autònoma, cobrant molt pocs diners i cobrant feines amb xecs. He estat en empreses en què quan arribava l'estiu em feien fora, i em tornaven a contractar al setembre”. A més, en aquest sector és molt habitual demanar favors com, per exemple, presentar un llibre: “Jo em llegiré el llibre, m’ho prendré seriosament, em miraré les obres de l’autor, però això no s’ha de fer gratuïtament”.

En aquest sentit, la presentadora explica que no ha sigut fins als últims anys que s’ha atrevit a valorar la seva feina. Abans, quan li demanaven un pressupost per a la feina, deia: “No, el que vulgueu”. “Hi ha una mena de síndrome de la impostora, no acabar de creure’s que el que fas val la pena”, diu. “A les dones sempre ens costa molt dir que ens apugin el sou. Ha sigut quan m’ho he cregut que he reclamat més sou o millors condicions”, apunta.

La locutora de ràdio ha presentat Estat de Gràcia i Cabaret elèctric, entre altres programes. Ara fa cinc anys que dirigeix Les dones i els dies a Catalunya Ràdio. La idea va sorgir quan es va adonar que les històries que s’expliquen sempre són les dels homes: “Quan obrim un micròfon i fem una taula rodona sobre qualsevol tema, sempre acaben parlant més senyors”. I continua: "Si expliques un atac de cor, els símptomes són diferents. Tota la vida t'han dit que t'agafarà mal al pit i cauràs. Però a les dones ens agafa mal de panxa i suor freda. I això no ho han explicat mai". El programa ha sigut una llavor perquè “molts altres programes de la casa s'adonin que han de canviar les agendes, que no poden estar sempre trucant als mateixos homes, i que quan parlin d'un tema hi ha d'haver perspectiva de gènere”.

L’emissió “està anant molt bé” i té “bona audiència”, però la periodista considera que la seva feina no està ben remunerada: “Estem molt mal pagats tenint en compte la dedicació, el temps que suposa i el que significa fer un programa diari”. A més, remarca que la gent es pensa que per tenir un sou públic es cobra bé, i que es cobri més que a la privada no vol dir que estigui ben pagat, detalla. De fet, la periodista denuncia que actualment hi ha molta precarietat en el món de la comunicació: “El mateix diari que abans em pagava gairebé 500 euros per una pàgina ara me’n paga 80 per dues”.

Pis propi, però estava "fet pols"

Pel que fa a l’habitatge, durant la joventut Virgili estava de lloguer: “Vaig començar a viure pels meus propis mèrits quan vaig tenir 30 anys i escaig. Fins abans vaig estar compartint pis sempre”. Més endavant es va comprar un pis petit i assequible: “Una cosa molt modesta que sabia que podria pagar per molt malament que anessin les coses”. “Estava fet pols i l'he anat arreglant a poc a poc, però m'ha permès tenir una quota molt més barata que les meves amigues que estan de lloguer”, explica.

De fet, a la periodista no li agrada preocupar-se pels diners: “Són importants perquè, evidentment, n’has de tenir prou per poder menjar i per poder tenir un sostre digne, però obsessionar-te massa pels diners sempre et fa sentir miserable”. En aquest sentit, la presentadora sempre ha sigut molt conscient de què es podia permetre per no haver de patir: “Si un dia fas una despesa extra, després t'estàs d'altres coses”. Ha estat educada en l’estalvi i, de fet, assenyala que mai utilitza la targeta de crèdit. “No tinc cotxes, ni pàrquings, vaig amb bicicleta pel món. O sigui, no soc una persona de despeses cares”, explica. Amb llibres i cultura és amb el que es gasta més diners. I també comprant roba bona, li agrada que li duri: “Si tingués més diners m'encantaria fer-me la roba a mida. El meu somni és tenir una americana i uns pantalons fets a mà”.