L'aliança dels Sprüngli i els Lindt: l'origen de l'imperi xocolater suís

David Sprüngli, un home robust i de mans aspres, sempre arriba a l’obrador abans que claregi. Allà s’hi troba el seu fill, el Rudolf. Junts preparen els pastissets que vendran a la botiga durant el dia. Té seixanta anys i li ha costat molt arribar fins allà: va quedar orfe als vuit anys, va treballar d’aprenent de flequer i va acabar fent de servent en una casa de Zúric. El 1836, finalment, es va convertir en propietari del seu propi establiment. A poc a poc, s’estava especialitzant en un producte que encara era gairebé una raresa: la xocolata. La venia desfeta, per beure. Però el 1838 va començar a produir-la en forma sòlida, compacta, manipulable. Set anys més tard, ja havia obert un altre establiment al centre neuràlgic de la capital suïssa, a Paradeplatz, envoltat d’una clientela burgesa i refinada.

Quaranta anys més tard, a Berna, un jove de 24 anys anomenat Rodolphe Lindt surt de l'obrador de xocolata que regenta i se'n va cap a casa. És divendres. Quan hi torna dilluns, s'adona que s'ha deixat engegada la màquina que remena la pasta de cacau. L'atura i s'abraona sobre el bol: hi ha una massa llisa, aromàtica i molt fina. Sense voler, acaba de perfeccionar la tècnica del conxatge, el mètode perquè la xocolata quedi homogènia. Encara no ho sabien, però la història de la família Sprüngli, a Zúric, i la de la família Lindt, a Berna, acabarien entrelligades.

Més d’un segle després d’aquells primers experiments entre obradors, la intuïció de Sprüngli i l’atzar de Lindt s’han convertit en un gegant industrial. Avui Lindt & Sprüngli factura 5.820 milions d’euros anuals, amb un creixement pròxim al 8% interanual impulsat sobretot pel mercat europeu. Només Europa aporta més de 2.300 milions d’euros en vendes, gràcies a un consum fortament vinculat als bombons, els regals i les figures de xocolata. Però ¿com es van acabar creuant els camins de les dues famílies?

La construcció d'un imperi

El 1892, amb la retirada de Rudolf Sprüngli-Ammann, l’empresa familiar es va dividir en dues branques. D’una banda, les confiteries de Zúric; de l’altra, la fàbrica de xocolata, en mans de Johann Rudolf Sprüngli, que va heretar un negoci sòlid però amb el repte d'industrialitzar-se. Per fer-ho, necessitava capital, però sobretot marcar la diferència. És en aquest punt quan entra en escena Rodolphe Lindt. L’inventor del conxatge havia revolucionat la textura de la xocolata, però no disposava ni de les instal·lacions ni de l’estructura necessàries per respondre a una demanda que no parava de créixer. El 1899 Sprüngli va comprar la fàbrica de Lindt a Berna i, amb ella, el secret del conxatge, per la xifra d’1,5 milions de francs d’or. Lindt s’hi va mantenir vinculat durant un temps, però el control del negoci va passar a mans de la família Sprüngli.

El canvi de segle va consolidar la nova empresa. Malgrat les dificultats de la Primera Guerra Mundial, la indústria xocolatera suïssa va créixer amb força, i Lindt & Sprüngli hi va tenir un paper destacat. Ja el 1915, una part important de la producció es destinava a l’exportació. Durant les dècades següents, l’empresa va estendre la seva presència amb filials i agències comercials a Alemanya, el Regne Unit i els Estats Units. El 1949 va néixer Lindor, primer en forma de rajola amb farciment cremós i, anys més tard, com els bombons esfèrics que van acabar definint la marca. El 1952 s’hi va afegir el conillet daurat, pensat inicialment com un detall familiar de Pasqua i convertit, amb el temps, en una icona global.

A la segona meitat del segle XX, Lindt & Sprüngli va consolidar una manera molt concreta d’entendre la xocolata prèmium: productes reconeixibles, qualitat constant i una forta associació amb els regals i les celebracions. El tombant definitiu arriba amb la globalització del negoci. A partir dels noranta, va accelerar l’expansió internacional a través d’adquisicions selectives: primer a Europa, després als Estats Units. La compra de firmes històriques com Ghirardelli o, més endavant, Russell Stover va permetre a la companyia guanyar pes a l'Amèrica del Nord i situar-se entre els grans actors mundials del sector. Paral·lelament, la marca va desplegar una xarxa de botigues pròpies. Avui opera amb una xarxa d’unes 500 botigues pròpies, produeix xocolata en 11 fàbriques repartides entre Suïssa, Europa i els Estats Units, i distribueix els seus productes a més de 120 països.