La gran empresa catalana, en risc d’extinció

“Quan La Caixa era forta a les grans empreses de l’Íbex-35, a Repsol, a Gas Natural, a Abertis, els catalans anàvem a Madrid i ens respectaven”. Qui parla és un empresari que rememora que, no fa gaire, el principal -i per a molts l’únic- gegant econòmic de Catalunya, La Caixa, era un veritable poder fàctic no només a Barcelona sinó també a Madrid. “Però allò s’ha perdut, ara La Caixa va de retirada, manté la força financera però ha perdut influència”, afegeix.

En efecte, bufen aires de pessimisme a la Dinamarca del sud. Catalunya és responsable del 19% del PIB espanyol i del 25% de les seves exportacions. Tot i que la seva contribució a la quarta economia d’Europa és enorme, ja abans del daltabaix global del covid-19 als principals despatxos del poder català bufaven aires de derrota.

A aquesta dinàmica s’hi ha arribat per diferents raons. Algunes són estructurals i d’altres semblen ser circumstancials. Entre els factors històrics, n’hi ha un que el difunt José Manuel Lara Bosch, patriarca de Planeta, va descriure amb contundència: “Els catalans prefereixen tenir una botiga al passeig de Gràcia que tenir el 10% d’El Corte Inglés, però és molt més important tenir el 10% d’El Corte Inglés”.

Li donava la raó l’historiador econòmic Francesc Cabana, que el 2017 explicava a l’ARA quin era el gran dèficit de l’economia catalana: “Tenim un defecte, en aquest país: les empreses familiars. Tothom en parla molt bé, però arriba un moment que malament rai. La gran empresa és el fracàs de l’economia catalana i la trobo molt a faltar”.

A aquesta aparent incapacitat de crear grans grups s’hi ha sumat el moviment tectònic que ha protagonitzat La Caixa en els últims temps. El gran grup català ha optat per abandonar les grans participacions de control en empreses cotitzades per passar a un model de tenir petites participacions en empreses per obtenir els dividends que han de nodrir la Fundació, una de les més importants del món, que inverteix cada any 500 milions d’euros. Així, en els últims temps, Criteria, braç inversor de l’ens que presideix el veterà Isidre Fainé, ha fet importants desinversions com les sortides d’Abertis o Repsol o la seva notable reducció de pes a CaixaBank i Gas Natural.

És en aquesta última empresa, avui Naturgy, la primera de Catalunya per facturació, on s’han viscut les últimes novetats: aquesta setmana el fons australià IFM llançava una opa sobre el 22% del capital. Criteria és el primer accionista de la companyia amb un 24,8% del pes, però d’un temps ençà hi ha dos fons (Rioja Bidco i GIP) que plegats sumen un 41% d’accions. Si ara Criteria es vengués un terç de la seva participació, com algunes veus apunten, el pes dels fons seria encara més important, i la catalanitat de l’empresa, molt minoritària. Diferents observadors apunten que el fet que el president de Naturgy sigui Francisco Reynés (màxim responsable d’Abertis quan va encarrilar-se la venda al grup italià Atlantia i a l’ACS de Florentino Pérez) pot anticipar que Criteria també acabi sortint del gran gegant energètic d’origen català.

El problema de la manca de grans empreses catalanes, però, ve de lluny i no es pot atribuir només al canvi de política de La Caixa. Històricament els empresaris catalans han tingut dues particularitats: l’aversió a atacar fusions per l’espinós assumpte del repartiment del poder, i la voluntat de vendre els negocis un cop han funcionat. “En altres llocs d’Espanya, el somni de l’empresari és arribar a l’Íbex-35; aquí sembla que l’objectiu sigui vendre l’empresa i retirar-se a l’Empordà”, diu, gràficament, un veterà executiu. Així, últimament s’han succeït vendes com Cirsa, Freixenet, Cellnex, Abertis, Pronovias, Applus, Codorníu o Dogi.

A més, hi ha un altre problema que no es pot negar i és la distància psicològica respecte al poder de Madrid, un fet que influeix en multitud de negocis, especialment en els regulats, que suposen el pal de paller de l’Íbex-35. Una metàfora d’aquesta distància entre la capital espanyola i la que històricament ha estat la seva primera economia (des de fa dos anys és Madrid qui encapçala el rànquing) la trobem en el llistat dels ministres d’Economia i d’Hisenda. Per trobar-ne un de català cal remuntar-se fins al 1933: el vendrellenc Jaume Carner va ser titular de Finances durant 18 mesos. Des d’aleshores, Catalunya, bressol dels millors economistes d’Espanya, no ha tingut cap més ministre d’aquestes carteres.

Per si el còctel no estava prou enverinat, el 2017 hi va haver una multitudinària fuga de seus socials d’empreses catalanes a altres llocs d’Espanya. L’ARA va explicar en el seu moment que el fenomen no va ser espontani: el govern del PP i la Zarzuela van pressionar les principals empreses catalanes perquè ho fessin com a mostra de rebuig al Procés. En el cas dels bancs, se’ls va forçar a traslladar la seu fent retirades milionàries de dipòsits d’empreses i administracions públiques. I després que el Banc Sabadell i tota la galàxia de La Caixa fessin el pas, de les catalanes de l’Íbex-35 només Grifols es va mantenir a Catalunya, mentre 4.500 empreses més canviaven l’adreça postal.

De manera inevitable, aquests processos (la venda d’empreses, els canvis de seus, la globalització de l’economia, el sorpasso econòmic de Madrid o la renúncia de La Caixa a tenir posicions de control en empreses cotitzades) han propiciat que avui hi hagi menys directius catalans en els llocs de més responsabilitat de les grans empreses. “És veritat que cada cop som menys”, admetia recentment un executiu català de l’Íbex-35, que, en la seva anàlisi, negava que hi hagi cap estigma polític contra els directius catalans. ¿Això afecta Catalunya? ¿És dolent per a l’economia que hi hagi menys empreses i alts directius catalans?

Respecte al lloc d’origen dels accionistes, les veus consultades coincideixen a assenyalar que el veritable problema són els fons d’inversió: “No és que tots siguin dolents, però la majoria tenen objectius de curt termini: comprar, maximitzar i vendre”. La maximització, però, és un eufemisme. “Hi ha subcontractació i empitjorament de condicions, externalització de serveis a altres països, venda de filials, acomiadaments”, enumera un alt executiu. L’impacte d’aquest modus operandi en les empreses és negatiu. Però una segona part també molt controvertida és el que fan els fons amb les inversions: “Aena havia invertit al voltant de 1.500 milions a l’any durant molt de temps; amb els fons a l’accionariat, n’inverteix uns 450”. I a menys inversió, menys creixement futur, dins i fora l’empresa.

Una altra veu esmenta casos en què la irrupció dels fons canvia l’objectiu de la companyia. És el cas d’una important empresa de serveis catalana: en el seu moment tenia l’objectiu de créixer a llarg termini, però quan va ser adquirida per fons britànics automàticament es va dedicar a reduir el deute de la matriu. Per fer-ho, es va vendre filials i es va empetitir.

A més, resulta natural que els propietaris de les empreses s’inclinin a fer inversions en territoris amb els quals mantenen algun vincle. O que siguin més sensibles per emprendre determinades decisions si els seus clients viuen en les mateixes comunitats que ells.

També hi ha debat sobre la importància de la ubicació de la seu social. N’hi ha perquè sovint els canvis de seu són ficticis (contravenint la llei) i el veritable centre de decisions no es trasllada. Però si el canvi de seu es fes com indica la llei, la pèrdua seria important. “Les empreses acostumen a contractar molta gent on tenen la seu social (advocats, serveis professionals, ...), i també empenyen cap allà un gran nombre de pimes”, explica un veterà directiu.

Sobre la nacionalitat dels directius ja hi ha més controvèrsia. “És absolutament indiferent que un directiu sigui català o no”, afirma un veterà executiu. “El que cal demanar és que siguin bons; si ho són, això beneficia l’empresa i el conjunt de l’economia”, afegeix, i recorda que la progressiva desaparició d’alts directius catalans en les empreses més importants del país és també una prova del procés de globalització. Per reforçar aquest punt de vista, hi ha casos de directius estrangers com Luca de Meo (Seat) o Peter Guenter (Almirall) que han obtingut grans resultats a les seves empreses.

Però també això té matisos. “A Nestlé Espanya durant molts anys el conseller delegat era català i això feia que els alts directius els contractessin tots d’aquí; quan això ha canviat, s’ha notat a la cúpula”, explica Jaume Llopis, professor de l’Iese i antic directiu de la companyia. “Els directius coneixem millor el nostre mercat, la gent amb qui hem treballat, amb qui hem estudiat”, confirma una altra veu.

Per això, i per certa falta d’autoestima, en el seu dia va generar malestar que Isidre Fainé, Josep Oliu o Francisco Reynés marxessin a Madrid (els dos primers hi tenen casa, el tercer hi viu). El fet que José Ignacio Goirigolzarri i Gonzalo Gortázar, els dos primers directius de la nova CaixaBank, visquin a Madrid preocupa en alguns entorns. I per això hi ha hagut satisfacció al Banc Sabadell quan s’ha sabut que el futur conseller delegat, el madrileny César González-Bueno, s’ha traslladat amb la família a viure a Barcelona.

Potser el punt clau segueix sent la falta de grans empreses amb ambició. El 2005 la siderúrgica Celsa va comprar l’escandinava Fundia, una operació que va sobreendeutar la companyia i va propiciar una escissió familiar. Francesc Rubiralta, que va prendre la decisió, l’explicava així als directius: “Ho faig per vosaltres, perquè creixeu aquí”.

Si tirem més enrere trobem la figura de Pere Duran-Farell, responsable de l’acord entre Catalana de Gas i Algèria per portar el gas natural no a Catalunya, sinó al conjunt d’Espanya. És per això que alguns directius no s’expliquen que Naturgy celebrés els seus 175 anys amb una festa a Madrid.