“Cobrava més a Mèxic a la universitat que aquí amb tres feines”

BarcelonaRobert González explica que, quan va cobrar la seva primera nòmina a Barcelona després d'haver treballat vuit anys a Mèxic, va pensar que s'havien equivocat. El seu sou com a professor d'institut el 2022 no havia augmentat ni un euro, era exactament el mateix que abans de marxar, el 2014. I no només això. Els seus honoraris com a professor associat a la universitat fins i tot havien baixat. “Sabia que tornant a Catalunya perdria poder adquisitiu, però no m'esperava que tant –confessa–. Cobrava més a Mèxic com a professor titular a la universitat que aquí amb tres feines”.

L'ARA ha parlat amb diversos catalans que han tornat a Catalunya després d’haver treballat anys a l'estranger i tots coincideixen a dir que aquí es cobra menys proporcionalment. Ho diuen fins i tot aquells que provenen de països que considerem menys desenvolupats que el nostre. També asseguren que aquí les condicions laborals acostumen a ser pitjors, i que l’elevat preu de l’habitatge hipoteca qualsevol capacitat d’estalvi. De fet, això és el que més els ha sorprès a tots: que, en proporció, han de pagar més per un pis de lloguer aquí que a l'estranger.

El Robert, de 49 anys, i la seva dona, Alejandra Araiza, de 48, posen números a tot plegat. A Mèxic pagaven 350 euros al mes per una casa de dues plantes, tenien dos cotxes i capacitat d’estalvi i adquisitiva per viatjar sovint. A Barcelona, en canvi, viuen en un pis normal i corrent que costa 1.350 euros mensuals, no tenen cotxe i ja no poden estalviar.

A Mèxic, el Robert treballava com a professor titular de ciència política a la Universitat Autònoma de l'Estat d’Hidalgo, que és pública, i cobrava 3.000 euros al mes. A Barcelona és professor d'institut a jornada completa i també fa classes en dues universitats. En total treballa unes 49 hores setmanals i, tot i així, cobra menys que a Mèxic.

La seva dona encara ho té pitjor. Va obtenir una de les famoses beques María Zambrano, impulsades pel govern espanyol per fomentar el retorn d'investigadors i que finalment van resultar un fiasco. L’Alejandra no ha cobrat el que li havien promès ni ha tingut continuïtat laboral.

"No ens queixem de no tenir els mateixos luxes que a Mèxic, sinó que aquí és més difícil disposar de les condicions mínimes per a una vida digna", aclareix ella. La contrapartida, això sí, és clara: han tornat perquè tenen una filla de 13 anys i consideren que Catalunya és un lloc més segur que Mèxic. L'aterratge, però, no ha estat fàcil. Malgrat que a Mèxic tenien un alt poder adquisitiu, les nòmines d'allà no els servien per buscar pis aquí perquè l'import del salari era en pesos amb pagaments quinzenals.

Segons les últimes dades del padró d’habitants residents a l’estranger de l’Idescat, l’1 de gener del 2024 hi havia 386.486 catalans registrats en un altre país. Aquesta xifra havia augmentat un 5,2% respecte a un any enrere i, de fet, aquest increment es va notar en pràcticament totes les comarques. El rànquing de països que han acollit més catalans el lidera França, amb 56.496 residents; seguida del Regne Unit, amb 35.277 persones que hi han emigrat; i l’Argentina en tercera posició, amb 32.802 residents catalans.

Malgrat tot, la fuga de talent científic i tecnològic, que s'ha accentuat en les últimes dècades, no és una excepció de Catalunya. De fet, en comparació amb el club de països de l'OCDE, Espanya es troba entre els menys afectats per aquest fenomen. Segons un estudi elaborat per la xarxa de grups de recerca Xartec Salut, l'Estat compta amb un 2,3% de persones altament qualificades i en edat de treballar que resideixen a l'estranger, i és el segon país menys afectat per aquesta situació. Només els Estats Units tenen un nivell més baix. En canvi, en països com Luxemburg o Irlanda, un de cada cinc ciutadans amb educació universitària resideix en un altre país de l'OCDE.

La Xarxa d'Associacions d'Investigadors i Científics Espanyols a l'Estranger (RAICEX) assegura que hi ha 20.000 espanyols amb aquests perfils que residien en altres països el 2020 i calculen que el 8,4% dels que tenen un doctorat s'han establert fora de l'Estat.

Alternatives per guanyar més

Georgina Navarro, de 43 anys, també va patir la pèrdua de poder adquisitiu quan va tornar d'Irlanda després de viure-hi 13 anys, del 2003 al 2016. Les immobiliàries no consideraven les seves nòmines vàlides malgrat que, en el seu cas, el salari era en euros. Ella és agent de viatges i el seu poder adquisitiu no ha disminuït pel fet d'haver tornat, però les seves condicions laborals sí que han empitjorat dràsticament.

“A Irlanda em pagaven més de 2.000 euros al mes. Tornar a Catalunya suposava tornar a cobrar uns 1.300 euros, i no em semblava just després de tants anys a l'estranger i amb una experiència que altres no tenen”, afirma. Així que la solució que va buscar és treballar en horari nocturn i de diumenge a dijous en una agència de viatges. D'aquesta manera, li paguen un plus de nocturnitat i un altre de cap de setmana, i pot tenir un sou similar al d'Irlanda. Ella va tornar per un altre motiu ben habitual: volia estar a prop de la família i, en el seu cas, es va cansar del gèlid i plujós clima d'Irlanda. Allà, assegura, la gent treballa per viure i no viu pas per treballar. “Si surt el sol, et deixen sortir abans de la feina i ningú fa jornades partides”, posa com a exemples.

Clàudia Luna Massuet també ha fet renúncies des que va tornar a Catalunya l’any passat. Té 29 anys, és llevadora i va marxar a treballar a la ciutat anglesa d'Oxford el març del 2018, quan feia pocs mesos que s'havia llicenciat com a infermera. El seu sou allà era similar al d'aquí, però les condicions laborals eren infinitament millors, assegura. A Catalunya només li oferien "contractes escombraria" d'un mes o fins i tot un dia. A Oxford, en canvi, l'hospital públic John Radcliffe li va fer un contracte indefinit des de gairebé el primer dia, li va permetre escollir en quina unitat volia treballar, quin horari li venia de gust fer, i li donava set setmanes de vacances a l'any.

“Ho vaig gestionar tot a través d'una agència, finançada pel mateix hospital. Jo no vaig haver de pagar res –explica–. Em van fer una entrevista per videoconferència, i després ja em van pagar el vol a Anglaterra, em van anar a recollir a l'aeroport amb un taxi, i em van donar 1.500 euros per a l'allotjament en una residència a tocar de l'hospital. Hi havia infermeres d'arreu d'Espanya: Madrid, Galícia, València…” L'única condició que li van posar és que havia de treballar a l'hospital durant almenys dos anys.

Durant els tres primers mesos a Oxford, la Clàudia va treballar com a auxiliar d'infermeria, fins que va superar un examen oficial d'anglès i llavors ja ho va poder fer com a infermera. Per accelerar el procés, l'hospital permetia que assistís a classes d'anglès durant el seu horari laboral. A més, després també li va facilitar que es formés com a llevadora. "A Anglaterra els hospitals públics fomenten l’especialització del seu personal i la sufraguen amb ajudes del govern".

La Clàudia va tornar a Catalunya el maig de l'any passat, perquè la seva parella viu aquí i perquè pateix migranyes i el temps ennuvolat d'Oxford li provocava més mals de cap. Aquí torna a treballar com a infermera en un hospital públic. Li han fet un contracte d'un any i, a més de treballar entre setmana, ho ha de fer els caps de setmana alterns. “Si em quedés així, hauria fet un mal canvi”, admet. Confia que les seves condicions laborals milloraran quan li convalidin el títol de llevadora.

Neus Edo, de 59 anys, lamenta que la seva professió aquí està poc reconeguda socialment. És treballadora social i ha viscut vint anys a l'estranger: cinc a Veneçuela i quinze a Bolívia. Va tornar el maig del 2019 i, segons diu, ha passat de tenir un sou a Bolívia que li permetia tenir una vida de classe mitjana, a cobrar aquí poc més del sou mínim i tenir problemes per pagar el lloguer i arribar a final de mes. “El principal inconvenient és l’habitatge. No m’esperava aquests preus”, confessa. Actualment viu a Parets del Vallès. Va tornar conscient dels bons serveis socials que hi ha a Catalunya, on es vol jubilar.

Des del 2002 hi ha una llei a Catalunya per donar suport als catalans que viuen a l'estranger i volen tornar-hi. En concret, preveu ajuts econòmics per a casos extrems, és a dir, per als que tornen i gairebé no tenen res. “És una llei obsoleta”, assegura Dori Castilla, que viu a Noruega des de fa vuit anys i forma part del Consell de la Catalunya Exterior, un òrgan consultiu de la Generalitat. “Potser no calen diners, sinó que el procés de retorn no sigui una tortura. S'han de fer molts tràmits i no hi ha un lloc únic on informar-se”, explica per telèfon. A falta de suport institucional, molts dels que són a l'estranger s'han autoorganitzat: han creat la web Catalansalmon.com i fins i tot tenen un grup de WhatsApp de retornats.

El Sergi, de 33 anys i que prefereix mantenir els seus cognoms a l’anonimat, ha treballat sis anys a Brussel·les com a tècnic d'un partit polític europeu. Va tornar a Catalunya el setembre passat i busca feina al tercer sector o al de relacions internacionals. “A Brussel·les els sous en aquest sector oscil·laven entre els 1.800 i els 2.800 euros nets al mes. En canvi, aquí van dels 1.500 als 2.000. Són més baixos, encara que el cost de vida és semblant”, explica. Segons diu, el preu de l’habitatge a determinades zones de Brussel·les no distava tant de Barcelona. “Allà podia trobar un estudi per entre 850 i 1.200 euros al mes”, posa com a exemple. La seva jornada laboral a Bèlgica era de 37,7 hores a la setmana, tenia xecs restaurant i també ecoxecs de 200 euros per a la compra de bicicletes o productes ecològics.

La mateixa empresa, però diferent sou

Mikel Petri, de 35 anys i llicenciat en economia i informàtica, també ha perdut poder adquisitiu des que va tornar dels Estats Units el gener de l'any passat, tot i que tant allà com aquí treballa per a la mateixa empresa: Amazon. Als Estats Units, el seu sou base era un 60% més elevat que a Catalunya. “Amazon et paga en funció de les condicions locals i allà la vida era molt cara i hi havia molta competència”, argumenta per justificar la gran diferència. Ell vivia a San José, a la badia de San Francisco. “Pagàvem 3.900 dòlars de lloguer al mes, i 3.500 per la llar d’infants del meu fill”. Tot i així, assegura, tenia capacitat d'estalvi. Aquí ha guanyat en altres aspectes: als Estats Units, Amazon li donava 15 dies de vacances remunerades a l'any i sis setmanes de permís de paternitat, i aquí té vint setmanes i 25 dies de vacances.

"Per a una persona amb estudis d'alta qualificació que marxa a treballar a països com els EUA, tornar a Espanya tindrà un cost important, tret d'aquells que ho fan amb un programa d'ajudes que pugui compensar els sous nord-americans. Poca gent torna, encara que hagin de pagar el cost de l'educació o la sanitat privada, perquè els salaris molt més alts ho equilibren", apunta Lídia Farré, professora d'economia de la Universitat de Barcelona i investigadora de l'Institut d'Anàlisi Econòmica (IAE-CSIC). En aquests casos, apunta, el fet que Espanya tingui un estat del benestar més sòlid no és un argument suficient, encara que l'acadèmica admet que sí que pot funcionar quan es tracta de persones amb qualificacions baixes, que viuen en zones amb remuneracions més baixes o nivells de criminalitat més alts. "Et pots plantejar tornar per cotitzar a Espanya i cobrar la pensió", afegeix Farré. De totes maneres, defensa que els lligams familiars i la voluntat de recuperar les arrels són el motiu que hi ha al darrere de la majoria d'aquests retorns, que gairebé sempre suposen una pèrdua de poder adquisitiu per a l'afectat.

En canvi, Marc Closa, de 32 anys i consultor en bioinformàtica, ha perdut tant poder adquisitiu com avantatges laborals amb el seu retorn a Catalunya. Va treballar a la Universitat de Copenhaguen de l'1 de febrer del 2020 a l'octubre del 2021. El seu sou allà era 1.500 euros més elevat del que té ara aquí, i pagava 1.500 euros de lloguer al mes per un pis de 55 m² amb totes les despeses incloses: llum, aigua i gas. El seu contracte era de 37 hores setmanals –encara que en treballava moltes més, assegura–, i pagava menys impostos pel fet d'haver-se traslladat a Dinamarca per fer una feina de perfil tècnic. Quan va arribar, a més, li van donar un bo de 25.000 corones (uns 3.500 euros) per pagar la fiança de l'allotjament, i el departament de recursos humans de la universitat li va facilitar tots els tràmits per obrir un compte bancari i obtenir el permís de residència i treball. Fins i tot li van proporcionar sis sessions gratuïtes amb un psicòleg per tractar temes relacionats amb la feina.

Per què va tornar, aleshores? “És una bona pregunta. Jo també me la plantejo. Vaig tornar per la família i perquè volia tenir una certa estabilitat. A la universitat els contractes són només de dos o tres anys”, contesta. Ara treballa en una consultoria d'anàlisi de dades per a farmacèutiques, però no tanca la porta a tornar algun dia a Dinamarca.