El centenari convuls de les pintures Titán

“Al meu avi el van anar a buscar a casa tres vegades per portar-lo a l’Arrabassada, però a ell no el van poder detenir mai”, recorda Joaquim Folch-Rusiñol Corachán, el propietari de Titán. Parla d’un temps convuls, el 1936, quan la CNT-FAI va col·lectivitzar la fàbrica de pintures que aleshores dirigia Joaquim Folch Girona, el pare del seu pare. Les cunetes de la coneguda carretera de l’Arrabassada de Barcelona era el lloc on els anarquistes més radicals, organitzats en escamots, van assassinar burgesos, industrials, intel·lectuals i banquers d’aquella època.

Folch, però, va aconseguir escapar-se’n perquè era un bon alpinista: “Això és verídic -continua recordant el seu net al llibre Capitans d’indústria, de Francesc Canosa-; vivia al carrer Provença 302, en un tercer; quan demanaven per ell, l’avi agafava de seguida la corda i fent ràpel baixava les parets fins al pati interior de la casa dels Loverdos, que era la seu del consolat grec; i com que allà no hi podien entrar, perquè era territori estranger... Així es va poder salvar”, relata el seu net. No només va sobreviure ell, sinó també el seu imperi industrial, pràcticament intacte durant 100 anys. Fins ara.

Aquest 2017 Titán ha celebrat el seu centenari i ho ha fet immersa en un altre conflicte que tornarà a marcar la història de la companyia: un cop superada la crisi, la direcció de l’empresa tem pels resultats. Això ha fet que, per primera vegada des que es va fundar, els Folch-Rusiñol anunciïn la retallada d’un 33% de la plantilla, és a dir, més de 100 treballadors. “A Titán els sindicats mai havien hagut de batallar amb una cosa així”, expliquen sorpreses algunes fonts internes. Els motius de la debilitat actual dels comptes de l’empresa, i per tant de la retallada, ha posat en peu de guerra els treballadors, que han anunciat vagues dos cops per setmana fins a final d’any.

En 100 anys d’història, Titán mai ha tingut pèrdues. El 2016, l’últim exercici tancat, va facturar 120 milions d’euros, si es comptabilitza l’activitat de tot el grup, i Industrias Titán va guanyar 1,44 milions, segons les dades que consten al Registre Mercantil (vegeu el gràfic). Tot i això, aquesta xifra va posar en alerta la direcció: segons la memòria del grup, aquest últim any els resultats només van esquivar els números vermells gràcies als ingressos extraordinaris: la venda d’un solar al Prat i d’una nau a l’Hospitalet de Llobregat.

En ple centenari, doncs, la situació és nova tant per a la família Folch-Rusiñol (que ara ja va per la quarta generació al capdavant de l’empresa) com per als treballadors. Per solucionar aquest nou problema, a principis d’any la família va decidir fer una sacsejada a la direcció. Industrias Titán va reforçar la seva cúpula amb Daniel Llinás. L’anterior directiu de Plásticos Tatay va arribar amb l’objectiu de “despertar les vendes” amb noves accions comercials, també a l’exterior, segons va explicar la mateixa companyia en aquell moment.

L’explicació, però, no convenç els sindicats, que creuen que darrere d’aquesta retallada s’hi amaga un altre problema. Segons el comitè d’empresa, liderat pel sindicat Co.bas (una escissió de CCOO), la família propietària d’Industrias Titán necessita que la factoria sigui “molt més rendible” per tapar els problemes econòmics que està donant un altre negoci, molt menys exitós, dels Folch-Rusiñol.

“Estan fatal perquè Titán ha fet un préstec de més de 40 milions a una altra empresa de la família, Fábricas Folch [el hòlding familiar], que està malament per una mala inversió”, explica una font interna de la companyia.

Aquesta altra aventura empresarial, a la qual també fan referència els sindicats, és Famol: una societat originàriament creada pels Folch-Rusiñol, José Manuel Lara, de Planeta, i Isak Andic, propietari de Mango. Juntes, aquestes tres famílies -referents del món empresarial a Catalunya- van decidir comprar més de 80 milions en accions del Banc Sabadell l’any 2006. Van pagar més de sis euros per acció i van passar a formar part del nucli dur d’accionistes del banc.

Amb la crisi, però, les accions van baixar fins a situar-se al voltant d’un euro ja el 2015. Aquesta aventura empresarial, doncs, ha generat fins ara unes minusvàlues de 90 milions d’euros per als propietaris d’Industrias Titán: un forat difícil de recuperar per si sol si es té en compte l’evolució actual del sector bancari, i que, per tant, es podria acabar convertint en pèrdues.

Contactada diverses vegades per aquest diari, l’empresa no ha volgut respondre a les peticions d’entrevista de l’ARA, però la cúpula de Titán ja ha desvinculat en diverses ocasions la relació entre els dos negocis, i assegura que el hòlding ja va provisionar -és a dir, reservar- aquests diners en el moment que tocava per poder fer front a les possibles pèrdues. “La nova direcció el que fa és insistir que els canvis i la reducció de plantilla són necessaris perquè estan perdent quota de mercat i baixant en vendes -asseguren des del comitè d’empresa-; diuen que l’empresa és un malalt que cal curar abans que mori”.

El cert és que, tal com expliquen alguns treballadors, les plantes de Titán van sobreviure a la crisi “mantenint força el tipus”, i això també pot estar tenint conseqüències ara. L’empresa, que paga uns salaris per sobre del que marca el conveni, va superar la baixada del sector de la construcció sense cap expedient de regulació ni cap retallada sonada. “L’única cosa que van fer va ser instaurar una doble escala salarial, però fins i tot això ho van fer basant-se en els salaris de Titán i no en els del conveni”, assegura un membre del comitè d’empresa. En canvi, durant aquest mateix període la companyia va perdre gairebé el 30% de la facturació per la crisi: van passar dels més de 150 milions en vendes el 2007 als 114 milions el 2013 (vegeu el gràfic).

Actualment, doncs, el pes de la massa salarial a la companyia és del 30%, quan la mitjana del sector se situa en el 20%: aquesta diferència és la que ara volen eliminar amb la reducció de plantilla. “Els altres, els nostres competidors, durant la crisi van fer tisorades de personal i ens han passat per davant en això”, admeten algunes fonts sindicals.

Els acomiadaments van començar a l’abril: “Primer a la direcció, després prejubilacions voluntàries i finalment, al juliol, els primers acomiadaments no pactats”, expliquen des de la UGT, un sindicat minoritari al comitè. Després d’un període de negociacions, a l’octubre l’empresa va anunciar 24 acomiadaments més. “Són acomiadaments objectius, amb 20 dies; s’acullen a la reforma laboral, però després pacten individualment indemnitzacions que superen els 30 dies”, explica el comitè.

La companyia, a més, controla els ritmes: “El degoteig d’acomiadaments respecta els tempos legals que els permeten evitar un expedient de regulació, però això és un ERO encobert en tota regla”, denuncien fonts del comitè, que afegeixen: “Necessiten més ingressos; estem pagant el deute familiar per una mala inversió dels propietaris en un altre negoci”. Segons les mateixes fonts, “la companyia planeja seguir amb la mateixa metodologia, i per tant al gener ens podríem trobar amb una trentena més d’acomiadaments”.

Sigui com sigui, la necessitat de fer caixa és evident. La companyia té actualment 368 treballadors, la meitat dels que tenia fa cinc anys, el 2012. A més, els últims dos anys els Folch-Rusiñol han tancat la planta de resines del Prat de Llobregat i la filial del Marroc (amb 15 treballadors) i han decidit desfer-se d’una parcel·la, una nau, uns terrenys considerats “estratègics”, una finca i la nau de la marca Taker, de l’Hospitalet. Una proporció d’aquests ingressos extraordinaris haurien servit per amortitzar part del préstec sindicat de més de 40 milions contret per la companyia, però el crèdit viu encara superaria els 28 milions d’euros, segons les últimes dades disponibles. Al gener, a més, traslladaran les oficines centrals (i un centenar de treballadors) a la Torre Auditori de la Zona Franca i ja estudien llogar o vendre la seva seu actual, amb un total de 9.000 metres quadrats.

L’any del centenari, doncs, acaba amb un gust agredolç i l’esperança que la nova direcció aconsegueixi capgirar la situació. De moment han encarregat a Deloitte un pla industrial que els permeti tornar a la rendibilitat, però els treballadors encara desconeixen quines són les intencions de la companyia, segons expliquen els representants dels empleats. “L’única cosa que sabem és que curiosament aquest any, per primera vegada en molt de temps, recursos humans ens ha preparat un lot de Nadal”, explica un dels treballadors.

A hores d’ara tampoc saben si hi haurà una celebració pels 100 anys. En fa deu, en el 90è aniversari, el president de la companyia, Joaquim Folch-Rusiñol va assegurar davant de més de 400 proveïdors que “tenir 90 anys no vol dir ser vells ni poc moderns” i que tenien “la vista posada en el futur”. Ara la percepció, com a mínim a la fàbrica, és diferent: “Ens hem quedat desfasats, en tot”, lamenten des del comitè. L’única dada que l’ARA ha aconseguit de la companyia sobre el centenari és que, “de festa, per ara, no hi ha hagut temps de preparar-ne cap”, diuen des de la direcció: “Potser la reprenem l’any que ve”.