Beneficis i riscos de xafardejar a la feina

El xafardeig és a tot arreu. Segons una estimació de Megan Robbins i Alexander Karan, de la Universitat de Califòrnia, Riverside, la gent passa 52 minuts al dia de mitjana parlant d'altres persones. Les xafarderies impregnen els llocs de treball: en sents en converses entre companys i ja saps a qui anar per a l'última ronda de safareig. Es pot veure fàcilment quan les xafarderies són imminents: les veus baixen de sobte i pot haver-hi alguna mirada al voltant per comprovar que l'objectiu no és a prop. De vegades s'ofereix de manera explícita, com un piscolabis en una festa de copes: "Vols una mica de safareig?" I sí, gairebé segur que en vols.

Els directius també tenen rumors. Els estudiosos del xafardeig (el que passa quan totes aquestes persones es reuneixen en una conferència és un tema per a futures investigacions) tendeixen a descriure-ho com a intercanvis informals d'informació valorativa sobre persones que no hi són. Aquests intercanvis poden ser gratuïts i crítics. Segons aquesta definició, els caps que no fan xafarderies sobre els empleats poden no estar fent la seva feina correctament.

La seva ubiqüitat suggereix que el xafardeig ha de tenir alguns beneficis. Sens dubte, és molt més entretingut parlar dels companys, sobretot si se'ls veu entrant furtivament en una habitació d'hotel junts, que l'últim conjunt de números trimestrals. Els psicòlegs evolucionistes també consideren que les xafarderies són útils per inculcar normes socials. En el seu llibre The social brain, Tracey Camilleri, Samantha Rockey i Robin Dunbar assenyalen l'exemple dels grups de caçadors-recol·lectors del sud d'Àfrica que utilitzen les xafarderies per transmetre crítiques als que no comparteixen el botí de les caceres reeixides.

Un comportament similar és visible als llocs de treball. En un article recent de Terence Dores Cruz, de la Universitat d'Amsterdam, i dels seus coautors, es va preguntar als participants si compartirien xafarderies sobre algú que estava fent el mandra constantment i deixant la feina per als altres. La gent tenia més probabilitats de transmetre aquesta informació a una persona que havia de treballar amb aquest inútil que a una persona que no. El coneixement que la reputació es forja en part a través de xafarderies pot actuar com a dissuasiu del mal comportament.

Però aquest efecte reputacional també és un motiu per preocupar-se pel safareig. Perquè de vegades sorgeixen incentius per difondre informació inexacta sobre altres persones. Un altre experiment, realitzat per Kim Peters i Miguel Fonseca, de la Universitat d'Exeter, va trobar, entre altres coses, que les mentides van sorgir el doble de sovint quan es deia als xafarders que competien entre ells.

Un problema relacionat és que a la gent l'atrauen més les xafarderies negatives que les positives. La notícia que el Colin va fer una molt bona feina generant clients potencials el mes passat no s'escamparà gaire. Però si és prou sucosa fins i tot circularan falsedats. El 2021 el Tribunal Superior d'Ontario, al Canadà, va atorgar perjudicis importants a un empleat d'un departament de bombers voluntari que havia estat acomiadat pel municipi local a partir de rumors falsos que havia tingut un comportament sexual inadequat amb els bombers.

Si les xafarderies poden causar angoixa als seus objectius, també poden ser dolentes per a les persones que comparteixen informació. Una de les rareses del safareig és que tothom ho fa i que, tanmateix, sovint està mal vist. Un article recent de Maria Kakarika, de l'escola de negocis de la Universitat de Durham, i dels seus coautors, va trobar que és poc probable que ser vist com un tafaner ajudi en la carrera. Als participants se'ls va plantejar un escenari en què algú havia difós xafarderies personals negatives sobre un company. No només ho desaprovaven sinó que també van dir que tindrien més probabilitats de donar a la persona xafardera puntuacions de rendiment més baixes i de recomanar reduccions de bonificació.

Què n'haurien de fer, els directius, de les xafarderies? Desfer-se'n del tot requeriria un estat policial i, en tot cas, privaria l'organització d'una forma de comportament d'autoregulació potencialment útil. Tanmateix, els directius poden frenar-ne la demanda.

Si hi ha incertesa al voltant d'un gran esdeveniment com els acomiadaments o el nomenament d'un nou cap, les xafarderies floriran. Si la gent creu que està sent tractada injustament, voldrà comunicar-ho als companys de feina. Si els treballadors tenen feines que els avorreixen, alleujaran el tedi amb la xerrada. Una cura per a l'excés de safareig és una gestió decent.